Arcalís cap al futur

Inquietud de la gent per esquiar, una par­ròquia que no tenia vida i un marc legal i econòmic propici. Tres ingredients que van ser el detonant de la creació d’Arcalís, sobretot la disponibilitat de fons per invertir, i que van permetre estrenar el 1983 un camp de neu que es va convertir en el motor del creixement ordinenc i en un atractiu d’esquí del país. Aquest escenari idíl·lic que descriu l’excònsol Pere Babi es va truncar en pocs anys. Les condicions particulars de l’estació, força allunyada del centre urbà, i les inversions per desenvolupar-la la van convertir en un llast per a les arques comunals. Perquè limita la gestió par­roquial i la mateixa societat d’esquí, que des de fa més d’una dècada no pot oferir noves propostes als clients pel ròssec de números vermells i que ha portat la corporació de Josep Àngel Mortés a convocar un concurs per obrir Secnoa al capital privat. És la solució acceptada pels gestors actuals i anteriors com a única alternativa de futur. El cònsol incideix que l’exercici passat es va tancar complint els objectius del pressupost amb “un resultat operatiu d’uns 250.000 euros i aquesta tendència difícilment la canviarem si continuem així, estem fent supervivència pràcticament”.

Perquè quan la Llei d’equipaments esportius d’alta muntanya que va impulsar el Consell, amb l’ordinenc Bonaventura Adellach amb un paper important, a principi dels vuitanta va portar els comuns a fer estacions els diners no eren un maldecap. Tot el contrari, disposar de finançament de l’administració general va portar la Massana el 1982 a crear Pal –un privat havia posat en marxa ja Arinsal– i Ordino a fer Arcalís. Babi, el cònsol de l’obertura, rememora que va ser “amb una sabata i una espardenya, sense acabar les obres”, perquè una de les exigències per finançar el projecte era construir la variant del pont del Castellà i el túnel, “i les condicions eren delicades perquè la carretera no estava enquitranada ni el pont, però hi havia il·lusió i moltes ganes d’obrir”.

Els esquiadors estrenaven teleesquís i pistes a l’Abarsetar i un restaurant i el telecadira de la Coma, però no hi havia pistes condicionades. Les inversions van continuar l’any següent i “l’explotació no era deficitària els primers anys perquè vigilàvem molt el personal, fer inversions rendibles, filàvem prim com una empresa”, assenyala Pere Babi, que recorda que el compromís “era que el Govern pagava si els comuns retornaven els diners en 20 anys, cada any un 5%”. I la corporació va abonar l’import corresponent durant tres exercicis, “uns 30 milions de pessetes”, fins que la situació va canviar per l’aprovació de la Llei de transferències i competències vigent fins ara, “perquè els comuns estaven molt endeutats i el Govern tenia diners”, comenta l’excònsol. I relata com es va decidir fixar que a totes les par­ròquies els corresponien 1.000 milions de pessetes, dels quals es restarien el que cadascuna havia rebut ja per als camps de neu o per a pàrquings, i rebutja taxativament que s’afirmi que les estacions les ha pagat el Govern. “De regals res, a cada parròquia li van donar la mateixa xifra”, per exemple, a Canillo, “que no havia fet res, li van tocar els mil milions”.

400 MILIONS DE PESSETES

El repartiment va deixar a les arques 400 milions de pessetes “per poder invertir” que va gestionar un nou comú. Josep Duró va ser escollit cònsol major i Pere Babi destaca que aquell any, “el 1992, va ser el millor en beneficis” i que “no perdíem diners”, però que amb el relleu comunal la tendència es va capgirar “i des de llavors el resultat ha estat negatiu i cada vegada pitjor”. Una evolució que Babi atribueix al fet “que es van fer inversions que no van obtenir rendiment, potser no eren les obres que s’havien de fer”. Amb referència al telecabina de Creussans, “que és un lloc molt solà, on no hi havia pistes clares i calien moltes inversions, i reformes a les cuines”, i recalca que hi va haver un canvi de gestió “perquè nosaltres els restaurants i la botiga d’esports els llogàvem a particulars i amb Duró ho va agafar el comú”. El protagonista d’aquells canvis a Arcalís no vol mirar enrere amb justificacions del que va fer ni amb retrets per als mandataris que van ocupar el mateix càr­rec que ell. “No vull entrar si es va fer malament o no, no s’ha de polemitzar, és un problema empresarial i no polític”, declara Duró, per reconèixer que la situació que va haver d’afrontar “el 1991-1992 no era fàcil però sí més fàcil que amb Espot i Mortés. Llavors vam rebre les transferències i teníem diners per invertir a l’estació i ens permetia fer una instal·lació nova, un producte nou i un camp de neu”.

Duró defensa que la van “gestionar correctament” i estima que “és el moment de veure la realitat, i quan una estació és a l’UCI s’han de prendre solucions curatives”. Una reflexió amb la qual es remunta a l’altre concurs per permetre l’entrada de capital privat a Arcalís. La que va promoure el cònsol Enric Dolsa quan el gener del 2006 va tancar amb Crèdit Andorrà un acord perquè l’entitat agafés el 49,8% de l’accionariat de Secnoa i aportés 11 milions d’euros per fer inversió. L’oposició liderada per Pere Babi, aleshores conseller comunal, va presentar un recurs contra la privatització que va provocar que el banc es retirés de l’operació i que el comú anul·lés l’acord enmig d’un tens i constant enfrontament entre la majoria liberal i la minoria del GUPI. Josep Duró valora ara que “per raons polítiques vam fallar perquè es va mirar més això que empresarialment, i va ser una oportunitat malaguanyada perquè en deu anys s’han perdut 600.000 euros per any i es podien haver invertit a l’estació o a la par­ròquia fins a set milions”. I posa com exemple del que podia haver succeït Ensisa, on Crèdit Andorrà és soci del comú i això ha convertit Soldeu-el Tarter en una estació capdavantera perquè ha tingut capacitat per invertir i un canvi de gestió, mentre que a Ordino “la situació s’ha agreujat amb més pèrdues cada any a l’estació i menys inversió a la parròquia”.

ENTRADA DE CAPITAL FRUSTRADA

L’excònsol lamenta que “s’havia d’haver aprofitat la primera ocasió” d’entrada de capital, que Dolsa va buscar perquè es qualificava l’estat financer de Secnoa al límit de “la fallida tècnica”, amb pèrdues de 2,3 milions del 2002 al 2004. Opinió que contrasta amb la de Babi, que reitera l’oposició a l’acord tancat amb Crèdit Andor­rà perquè “era un mal negoci perquè se li donava la concessió amb més terrenys i l’estació, i em mantinc que no era una bona opció”, i imputa el mal resultat d’Arcalís “perquè és una estació petita i es va voler fer-la gran i no seguir un model familiar”.

Les dificultats per accedir a les pistes ordinenques són un argument constant per explicar part de les pèrdues. “Està lluny, no hi havia paraallaus i havia de tancar en dies de molta afluència i ja no es recuperaven aquells ingressos”, al·lega Pere Babi, que reclama que s’havien d’haver millorat els accessos “perquè ha estat un dèficit, és un cul-de-sac comparada amb la resta d’estacions”. Anàlisi del qual discrepa Duró, que hi veu un fals problema “perquè quan fa molt mal temps a la Coma i a Arcalís per més carretera i màquines que tinguis si fa vent difícilment la gent hi pot anar”.

Josep Duró fa èmfasi en la gestió i argumenta que els problemes rauen en el fet que “els polítics han de fer política, no estan preparats per gestionar una empresa”, i insisteix que no serveix de res “anar enrere i fer una reflexió per dir que el cònsol o el director es van equivocar en les inversions o les accions”. En el mateix sentit, el seu predecessor remarca l’efecte positiu que va tenir la feina del director francès Gacon, que van contractar un any després de l’obertura, “i que la va rellançar”, i la recuperació dels números d’Arcalís amb l’arribada el segon mandat de Ventura Espot de Xabier Ajona. “Coneix com és una estació d’esquí i les particularitats d’Arcalís, és un bon director”, afirma Babi, amb qui coincideix Duró que ha professionalitzat l’estació, “perquè Ajona és un professional de l’esquí”. Visió que també comparteix Josep Àngel Mortés, que sosté que l’estació “ja s’està gestionant amb criteris empresarials i professionals i tot l’equip i sobretot Xabier Ajona han fet un bon treball”.

Una realitat que porta els mandataris comunals a coincidir que Arcalís necessita un soci privat i situen Saetde com la millor opció perquè coneix la situació ordinenca i és un gestor de solvència en el món de la neu. De fet, l’interès de la societat de Joan Viladomat és ara més ferm però no nou. El 2006 va estudiar assumir la gestió tècnica amb d’altres empreses pel concurs convocat per Dolsa en la segona temptativa de privatització d’Arcalís que va acabar frustrat per la falta d’ofertes el març del 2007, el mateix que la proposició de llei impulsada perquè el Consell aprovés una excepció que donés solució als problemes econòmics de Secnoa.

El futur, però, s’encara amb optimisme. El pla director ha atret Saetde i ha motivat el concurs per a l’entrada d’un privat amb el 76% d’accions. Babi preferiria que el comú continués al capdavant “però si no es pot fer inversió cada dia vas enrere i l’estació té 30 anys i es pot quedar obsoleta”, i aprofita per plantejar que “Govern hauria d’ajudar més”. Alhora que manifesta “molta por perquè les concessions a Andorra no han estat gaire bones”, i temor a la pujada de preus i que el privat no continuï treballant amb els hotels de la parròquia “perquè ens gua­nyem la vida tots”. Duró veu impossible que “Govern o el comú puguin aportar per afrontar les inversions” i qualifica com “una bona solució per a la situació actual” la privatització, i “m’estimo més la inversió d’algú del país, i si Saetde ho fa és perquè hi creu”, i precisa la importància d’explotar “un producte molt bo que és la neu perquè en visqui el país i l’estació guanyi diners”.

ELS AVANTATGES DE SAETDE

Mortés té clar el benefici que reportarà el capital privat perquè el comú tindrà menys deute, cobrarà un cànon i obtindrà beneficis perquè el soci “ve a buscar un rendiment i retorn de de la seva inversió”. Avantatges que s’eleven si el partner és Saetde “perquè són experts en el món de la neu, estic segur que pot aconseguir preus millors per comprar un telecabina”, i entenc que en les expectatives positives pesa que “les estacions menys exposades al canvi climàtic seran Pas de la Casa i Arcalís”. El cònsol confia en l’aposta de Saetde, “perquè difícilment un inversor que no estigui dins del sector i dins del país podrà aprofitar les sinergies i treu­re’n un rendiment important”. Com el que Arcalís anhela per ser una estació d’esquí amb futur.

OPERACIÓ

-HISTÒRIA

L’estació es crea el 1983 i és rendible pocs anys. S’agreuja a partir del 1999 i s’arriba a pèrdues rècord d’1,7 milions el 2011.

-NEGATIU

Secnoa supera els tres milions de deute més un préstec participatiu del comú i mai no ha pagat el cànon, que ara seria d’uns 800.000 euros.

-CAPITAL

L’inversor aportarà un mínim de tres milions pel 76% de les accions i l’aval de set milions per fer el telecabina de la Coma.

-CONCESSIÓ

El privat gestionarà Arcalís 50 anys, pagarà 250.000 euros de cànon a partir del 2020-2021 i repartirà beneficis cap al 2030.

-SAETDE

La societat de Viladomat és la desitjada perquè s’hi ha interessat i per ser experta en el món de la neu.