Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Reportatge de la setmana

Clara Rabassa, 25 anys després

El 15 de desembre del 1992 obria les portes la residència Clara Rabassa, primera institució dedicada a allotjar persones grans. En vint-i-cinc anys ha anat reflectint com evoluciona la societat en la cura dels avis.
Una de les activitats per als residents i els usuaris del centre de dia, per ajudar a millorar la memòria.

Clara Rabassa, 25 anys després

Una de les activitats per als residents i els usuaris del centre de dia, per ajudar a millorar la memòria.

Xavier Pujol
L'espai de fisioteràpia: molts dels usuaris han estat víctimes de fractures.

Clara Rabassa, 25 anys després

L'espai de fisioteràpia: molts dels usuaris han estat víctimes de fractures.

Xavier Pujol
La classe de ioga, una altra de les activitats que s'hi realitzen.

Clara Rabassa, 25 anys després

La classe de ioga, una altra de les activitats que s'hi realitzen.

Xavier Pujol
Actualitzada 05/06/2017 a les 07:49
La residència es va instituir per voluntat testamentària de la dona que li dona nom. Clara Rabassa (nascuda el 1897 a Andorra la Vella) “sentia preocupació pels padrins que, com ella, estaven sols”, recorda mossèn Ramon Sàrries. Dona de certs recursos econòmics –terrenys i locals comercials en el mateix solar on s’aixecaria la residència– i sense descendents, va llegar els fons necessaris per a la creació del centre, gestionat per una fundació privada. “Però voldria que quedés clar que a banda de la preocupació pels padrins també ho va fer per una qüestió de fe”, puntualitza el rector de la parròquia d’Andorra la Vella, càrrec que forma part del patronat de la fundació, presidida pel bisbe (qui delega) i de la qual també formen part les famílies Giberga de l’Aldosa i casa Guillem d’Encamp. La fundació es va constituir el 27 de novembre del 1985, uns mesos després de la mort de la seva impulsora, i es van posar mans a l’obra per executar la voluntat de la testadora, començant per l’edificació dels dos bastiments: la residència i un edifici comercial destinat a lloguer per nodrir de fons el centre per als avis. “Ella volia que els padrins estiguessin ben atesos, n’havia insistit molt”, apunta mossèn Sàrries.
En el moment de la inauguració, aquell desembre del 1992, només tres usuaris ocupaven les noves instal·lacions, construïdes seguint el testament de la persona que dona nom a la residència. Quaranta habitacions (vuit dobles i 32 d’individuals, més tres petits apartaments independents) es repartien pels dos bastiments aixecats: l’un per ser ocupat pels usuaris; l’altre, amb espais destinats al lloguer, com a font d’ingressos que revertir en la residència. Un model que se segueix mantenint. Avui, les instal·lacions s’han ampliat, i el nombre d’habitacions és de 56, a banda dels sis pisos assistits: els ocupants poden fer vida al marge de la institució però accedir als serveis que vulguin quan els necessitin, un model amb demanda creixent en altres països i que també aquí comença a quallar, explica la directora del centre, Núria Mora.

Centre de dia
Un dels canvis que s’han anat introduint al llarg del temps és la creació del centre de dia. Previst des dels inicis, puntualitza Mora, però aleshores només amb “presència aïllada”; és a partir del 1997 que el servei s’implanta definitivament, amb una demanda creixent: a dia d’avui l’utilitzen catorze persones.
Si el primer any només la van ocupar tres residents (amb un equip de treballadors al complet, de 13 persones; un equip que avui suma 76 persones, des del servei d’infermeria fins al de neteja) i va costar d’omplir les habitacions, un temps després s’havia generat llista d’espera. A dia d’avui, Clara Rabassa ha passat de ser l’únic centre de les seves característiques a un dels tres existents –amb El Cedre, de gestió pública, i la nova residència Salita, privada–. Prova del “canvi cultural” que explica la presidenta de la fundació, Eloïsa Ortega (delegada del bisbe de la Seu, qui ostenta la presidència del patronat). “És un canvi provocat per les noves necessitats econòmiques”: no hi ha la mateixa disponibilitat, o disposició, a quedar-se a casa cuidant els avis. “Tot i que encara avui hi ha molta gent tossuda” a ingressar els padrins o bé que, un cop fet, se sent tenallada “pel sentiment de culpa”. Si més no, puntualitza, “fins que veuen que els pares estan bé, que milloren cognitivament i que estan més actius”. Amb tot, indica, “hi ha famílies que venen a visitar-los cada dia i qui no ve mai”.
Però generalment ingressar un pare o una mare en una residència sol ser un tràngol. “Fins que a poc a poc van veient que estan ben cuidats, que estan aquí per necessitat”, recorda Mora. “Però és vital que la família hi sigui, per donar suport, i per això organitzem contínuament festes en què els familiars vinguin i participin, perquè el resident no se senti aparcat en una institució”.
Com sigui, les necessitats de plaça per als padrins van in crescendo. De qui es pot permetre abonar les elevades tarifes dels centres privats i de qui no. I com que l’oferta pública no cobreix tota la demanda, a Andorra també acaba de néixer el concepte de plaça concertada, un acord recentment signat amb el Govern, tant per al servei de residència les 24 hores com per al centre de dia.

Apartaments assistits
El sistema dels pisos independents, per a persones amb un bon grau d’autonomia, té cada cop més demanda: avui hi ha llista d’espera, apunta la directora del centre. “Intentem que també a les habitacions els usuaris se sentin a casa seva”, per exemple, animant-los a portar mobles que els hagin acompanyat tota la vida, si així ho desitgen. “Fins i tot hi ha qui porta el llit de casa seva, cosa que a les infermeres no els agrada gaire”, perquè els llits articulats de la residència els faciliten la feina.
Un dels principals canvis que estan detectant les responsables del centre és la procedència dels usuaris: comença a haver-hi un percentatge de famílies que fa molts anys que treballen al Principat i que ara que els pares es fan grans al país d’origen, en no poder quedar-se sols, els traslladen per ingressar-los. “És una situació molt difícil, és cert, que a molta gent li costa d’acceptar”, apunta Isabel Sánchez, treballadora social. “Intentem fer l’acompanyament des del principi, fer que estiguin junts amb gent de la mateixa procedència, agrupar-los per edats, que facin grups segons les seves avinences”.
Amb tot, insisteix, “és feina nostra però també de les famílies” que els interns acceptin la nova situació. “Entenem que els costa molt deixar la família, casa seva”, per això realitzen tot un procés que comença abans de l’entrada en la residència, relata l’assistent, i que marca el de l’ingrés com un moment molt important, en què se’ls dona el màxim acompanyament i suport perquè s’adaptin a la nova situació.
“La residència està enfocada de forma vitalícia, no és com anar a una clínica a fer una recuperació”, recorda Mora. I en un percentatge bastant petit, reconeix, és una decisió voluntària. Un dels detonants més habituals, hi afegeix, són les caigudes al domicili que provoquen fractures, són “el pa de cada dia”. Així, el perfil més habitual dels usuaris de la residència és el d’una dona, més gran de vuitanta anys i que ha patit diverses fractures i, per tant, necessita bastant tractament de fisioteràpia. Una altra de les raons freqüents és el deteriorament cognitiu. “I últimament ens estem quedant molt sorpresos perquè ingressa gent bastant jove, als seixanta i escaig, amb malalties degeneratives i als quals la família no pot atendre i s’han d’institucionalitzar”, diu Mora.
Amb tot, i novament com a reflex dels canvis socials, cada cop els arriba gent més gran, prova del creixement en l’esperança de vida, però amb malalties que generen major grau de dependència. A la Clara Rabassa, comenta la directora, han tingut més d’un cas de persones que van arribar a fer els 104 anys.

Nacionalitats
A dia d’avui les instal·lacions alberguen 38 dones i 18 homes com a residents permanents, mentre que al centre de dia hi ha nou dones i cinc homes, reflex del percentatge de població i l’expectativa de vida per sexes. Per edats, la major part són persones de 85 a 94 anys. I per nacionalitats, el 50 per cent són espanyols i el 39, andorrans. Tot i que en l’actualitat el nombre d’anglesos i francesos és més baix, de fet entre els usuaris dels primers temps hi havia força presència de persones d’aquestes nacionalitats.
Altres diferències hi ha avui respecte dels primers temps, diu mossèn Sàrries: “Al començament la gent que entrava eren persones més capacitades físicament i més actives intel·lectualment; ara s’ha retardat l’edat d’ingrés, només venen quan ja necessiten cures que no es poden oferir a casa.” Si més no, de manera general. Per això, infereix, la residència ha anat adaptant els serveis que ofereix a les necessitats dels usuaris. Però sigui com sigui, conclou Mora, “aquesta és una feina dura de vegades, però que et fa arribar a casa amb el cor calent”.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477