Turisme de riu

El ràfting va matar la font de colors del riu Valira. El Govern ha decidit prioritzar projectes i ha apostat, si els diferents estudis hi donen el vistiplau i el cost no surt de mare, per adequar un parc d’aigües braves al riu. I no un de curt. Serien quinze quilòmetres –no onze com inicialment s’havia presentat– entre Escaldes-Engordany i la frontera del riu Runer per a la pràctica del ràfting i d’altres activitats lúdiques com ara canoa caiac o hidrospeed. Turisme d’emocions fortes amb el riu, a voltes un gran oblidat, com a protagonista. Però un projecte de tanta envergadura genera –normalment– dubtes. Dubtes per la inversió necessària –no s’ha fet públic quin pressupost podria arribar a tenir– i per la viabilitat de fer navegable tot el recorregut, amb la seguretat com a prioritat màxima.

Dos dels actors implicats tenen molt clara l’aposta: el ministeri de Turisme i el comú de Sant Julià de Lòria. El consistori lauredià assumirà la prova pilot del parc d’aigües braves al pas per la seva parròquia, amb 800.000 euros en el pressupost del 2017. De fet, la corporació ja ha convocat el concurs per adjudicar les obres que han de servir per adequar el llit del riu per a la pràctica esportiva i de lleure. La idea no és nova i ja el 2014 l’anterior comú, assessorat per la Federació Andorrana de Canoa Caiac, va projectar un camp de regates que es va quedar en no-res, en espera de rebre l’autorització de Patrimoni Natural i Medi Ambient. Ara, tres anys després i impulsat pel Govern, l’estadi d’eslàlom pot ser una realitat. La determinació del cònsol major, Josep Vila, que porta personalment el projecte, és total. Hi veu una manera de dinamitzar el centre del poble. La minoria comunal no ho veu tan clar, com va reflectir dies enrere Joan Albert Farré, fonamentalment perquè els 800.000 euros es porten una bona part de la inversió d’enguany a la parròquia (1,4 milions) sense que el projecte estigui prou concretat, lamenta.

Turisme és, ara per ara, l’altra gran pota que sustenta la realització del parc d’aigües braves. Els primers estudis realitzats per les empreses RocRoi i Laura i Miró van ser positius quant a disposar del cabal mínim per poder practicar-hi ràfting (es necessiten deu metres cúbics per segon). “La primera bona notícia és que hi hauria la possibilitat de navegar-hi com a mínim tres mesos, no dic fàcilment perquè s’haurien de dur a terme moviments de terres, però sí que es pot fer. Des de l’abril fins a mitjan juliol. Per allargar-ho una mica hauríem de comptar amb FEDA i amb l’aigua que podria alliberar des del llac d’Engolasters. Serien dues o tres hores al dia per navegar”, explica el ministre Francesc Camp, que veu en el ràfting “un producte molt pensat per a la primavera i part de l’estiu, quan Andorra realment té mancances d’oferta turística. És el període més complicat de l’any per a nosaltres”.

Amb els primers estudis sobre el cabal superats, el projecte es troba ara en la fase que Ordenament Territorial comprova l’afectació que poden tenir en el riu els moviments de terra que es puguin fer en els trams per tal que no hi hagi perill d’inundabilitat. I és que el Valira presenta els seus paranys, alguns dels quals de difícil superació, com a la zona del pont de Madrid, a Santa Coloma. Així, Camp reconeix que “aquest tram de després del pont és difícil de flanquejar si no es fa un gran moviment de terra i caldria una obra important”, circumstància que encariria l’adequació del parc. De fet, el ministre apunta que “en aquests moments el més factible és agafar els trams en què sigui menys costós fer modificacions al riu i que a la vegada després del que ens diguin des d’Ordenament Territorial hi hagi un risc nul d’inundabilitat i començar per aquí. Potser no cal una tirada llarga d’inici”. En aquest sentit, Sant Julià podria ser una bona alternativa.

Els altres comuns

Una de les incògnites que més dubtes generen en el projecte del ràfting al Valira és el del cost de l’obra. En aquest sentit, el ministre Camp no amaga que “ara per ara és agosarat dir alguna xifra. Quan tinguem tots els estudis a sobre de la taula i vegem les possibilitats de cada comú de participar en el projecte s’acabarà de decidir. Ara no podem entrar en el detall. Si optem per exemple perquè es faci només un tram o dos del global tindrà un cost més baix. Estem en espera”.

Qui no veu gaire clar el futur de les aigües braves és el comú d’Escaldes-Engordany, que no hi ha inclòs cap partida al pressupost del 2017 i, segons les fonts consultades, tampoc no ho preveurà per al de l’any vinent. “No és un projecte prioritari”, assenyalen les mateixes fonts, davant la manca de concreció actual.

Andorra la Vella, en canvi, no dona l’esquena del tot al parc d’aigües braves, tot i que, com Escaldes, no hi ha destinat cap partida per al 2017. Sobre això, el cònsol menor, Marc Pons, assegura que “en cap cas s’ha descartat el projecte. És cert que no hem previst res en el pressupost d’enguany però era perquè quan l’elaboràvem el projecte estava en una fase molt embrionària i es va valorar que difícilment s’executaria enguany, perquè encara queden pendents aspectes importants, com ha indicat el ministre.”

I què hi diuen els experts? Francesc Sànchez, president del Club Andorrà de Canoa Caiac i amb quilòmetres de riu a les esquenes opina que “com a projecte em sembla molt difícil de fer. Parlo des d’Escaldes fins a la frontera. Crec que seria molt car perquè hi ha unes zones realment perilloses, com ara al pont de Madrid o a les Arades, en què s’hauria de treballar molt per fer una ruta turística de ràfting. Es poden tirar endavant coses més senzilles, més petites i molt més espectaculars per molts menys diners”. I hi afegeix, “com a atractiu turístic no el veig tampoc. Jo m’he ficat al riu i quan ets allà a baix només veus parets. No pots vendre ràfting urbà perquè no veus cap edifici, només els dos murs del costat”. Per això, Francesc Sànchez apostaria més “per un camp d’eslàlom de 400 o 500 metres. Ja en tindríem prou perquè torni a viure el piragüisme del país i la gent que ve a entrenar al Parc del Segre tingui més opcions, pugi aquí i no opti per anar a Arfa o a Sort”. El president del Club Andor­rà de Canoa Caiac va més enllà i aconsella la construcció d’un rulo, on poder practicar estil lliure (rodeo), una disciplina cada vegada amb més adeptes i que permetria a Andorra tenir un element diferenciador respecte al Parc del Segre de la Seu. En això coincideix Josep Maria Blat, vicepresident de la federació, que valora “molt positivament” un futur parc d’aigües braves. “En tant que federació considerem el projecte perfecte per desenvolupar la nostra activitat. Estem totalment a favor de la iniciativa i si ens demanen l’opinió hi col·laborarem. Estem agraïts que hagin tingut aquesta idea i si del projecte se’n fa la meitat, nosaltres encantats ja”, assegura.

Turisme, segons Camp, està obert a parlar amb la federació i els clubs per compartir la pràctica esportiva, amb entrenaments i proves, amb la comercialització del ràfting “sempre que no suposi una pèrdua d’ingressos per a l’empresa que ho gestionaria”.

Tranquil·litat a la Seu

La possibilitat que el parc d’aigües braves tiri endavant al Principat no preocupa ara per ara a la Seu, on el Parc del Segre és un referent mundial. Francesc Ganyet, gerent de la instal·lació, apunta que “tot i que no tinc gaire informació del que volen fer si és dins del riu és un producte molt diferent al nostre. No crec que sigui competència per a nosaltres. Aquí fem ràfting en una instal·lació tancada, amb un control absolut del cabal d’aigua. És una instal·lació artificial i allà seria en un espai natural. Per mi són productes diferents i mercat n’hi ha”. Francesc Camp estaria en la mateixa línia i fins i tot hi veu complementarietat. “Nosaltres tenim la mà estesa a poder col·laborar amb el Parc del Segre. La gent que ve de lluny tindria més possibilitats de fer coses. Per què no podríem oferir un forfet conjunt?”. El temps dirà si el turisme de riu flueix o queda estancat.

HI HAVIA UNA VEGADA... UN ESTADI

Anys enrere Andorra disposava d’un espai al riu ideal per a la pràctica del piragüisme. Era una zona de 400 metres entre el pont del Tobira i la passarel·la per sobre del Valira del Lycée, al davant de l’Estadi Comunal. Allí s’hi va habilitar un estadi d’eslàlom, que va acollir alguns Campionats d’Andorra de canoa caiac i la primera edició de la Copa Pirineus. En el millor moment gairebé un centenar de palistes s’hi van aplegar per competir. Ara bé, el 2002 va ser l’any de la desfeta. El Govern, presidit per Marc Forné i amb Josep Maria Canals de secretari d’Estat d’Esports, va iniciar una tala d’arbres a la zona i els operaris es van emportar per davant els cables que sustentaven les portes. Per a sorpresa de tothom. Especialment de la Federació Andorrana de Canoa Caiac, que va veure com d’un dia a l’altre es quedava sense una instal·lació cabdal. La seva pèrdua i la retallada de la subvenció va portar l’entitat pràcticament a la desaparició.

Des d’aquell 2002 va quedar pendent la construcció d’un nou estadi d’eslàlom. L’actual president del Club Andorrà de Canoa Caiac, Francesc Sànchez, recorda que “devíem estar avisats, segurament, però d’un dia a l’altre se’ns va acabar el camp de regates. També s’ha de dir que el mateix any l’enginyer Ramon Ganyet va fer tres projectes per ubicar-lo de nou, a Escaldes, Andorra la Vella i Santa Coloma. Sempre vam pensar que s’acabaria fent, però estem al 2017 i no el tenim”.

El projecte per condicionar el Valira per a la pràctica del ràfting i d’altres activitats lúdiques obre ara una nova via per als amants del piragüisme i per a la iniciació entre els més petits. “Nosaltres hem parlat amb el comú d’Andorra la Vella i li hem explicat el que necessitem. Amb un camp d’eslàlom de 350 o 400 metres en tindríem prou.”El temps ho dirà.