Control a la gestió pública

L’eficàcia del control que s’exerceix sobre l’administració pública, si hi ha dèficit en els mecanismes perquè els seus gestors es cenyeixin a la normativa, o si s’ha d’establir un marc molt més precís perquè els càr­recs electes o els executius designats rendeixin comptes sobre la seva feina formen part d’un debat sense una resolució clara. Els mateixos protagonistes, els polítics, plantegen moltes variants per explicar aquesta mena de disfuncions, però veuen la necessitat de filar prim en els aspectes relacionats amb la tasca fiscalitzadora. L’expedient informatiu que el Govern ha obert al Servei Andor­rà d’Atenció Sanitària (SAAS) és un símptoma que la gestió pública es pot tòrcer. Sobre l’organisme pesa manca de transparència i irregularitats: adjudicacions dubtoses, concursos que no s’han fet, retribucions en espècies... I el propi executiu ha deixat clar que de l’expedient podrien derivar-se sancions si així es considera. Però no només la gestió sanitària surt malparada de l’anàlisi del tribunal. També es detecten disfuncions a corporacions comunals, com els 10.200 euros de pagaments sense justificar que els cònsols de Sant Julià van fer sense targeta fa dos anys; o que Andor­ra la Vella hagi pagat més de 230.000 euros en cobertures mèdiques irregulars de treballadors; tampoc se’n lliura l’administració central, que segons l’òrgan de control ha pagat primes sense base legal o renovat contractes a eventuals més enllà del que permet la llei. Al poc engrescador panorama cal afegir que els resultats d’aquestes auditories arriben en el primer semestre del 2016 i estan analitzant els comptes del 2014. Els cònsols de Sant Julià d’aquell any ja no hi són; tampoc els de la capital ni tampoc la titular de Salut, que ara és ambaixadora a París, i tampoc no hi és el director general del SAAS. A qui s’hauria de demanar responsabilitats, al nou ministre, a l’antic titular? Als cònsols de fa dos anys, als actuals? El secretari d’organització de Socialdemocràcia i Progrés, Joan Marc Miralles, afirma que les responsabilitats es poden demanar, però una altra cosa és que s’utilitzi aquesta potestat. “Si es troben irregularitats greus dins les auditories que pugui fer el Tribunal de Comptes la fiscalia sí que pot actuar d’ofici. I el Govern també té potestats, ara que si ells mateixos s’obren un expedient informatiu amb resultat incoherent...”, apunta sobre l’assumpte del SAAS. Diferencia entre el que podrien ser irregularitats menors i d’altres de més greus que poden dur responsabilitat penal. I assegura que “troba a faltar transparència en els processos. Hi ha gestors que fan una mica el que els sembla”. Baixant al terreny comunal, per exemple, explica com la intervenció és un mecanisme de control de les finances públiques, “però no hi ha independència. Els interventors estan designats políticament. Els mecanismes hi són, però hem d’analitzar perquè no s’apliquen”, conclou. David Rios, primer secretari del Partit Socialdemòcrata, explica que no és que no hi hagi dèficit de control d’organismes, supervisors o auditories, “és que sistemàticament les llei no es compleixen”. Se’n va al Codi Penal i cita una cadena de delictes relacionats amb aquest àmbit: “Tenim tot això però hi ha persones que accedeixen a càrrecs públics i no compleixen la llei, i l’administració de justícia no les fa complir”. Per al polític “la justícia hauria d’actuar per iniciativa pròpia cada vegada que es detectés que s’incompleix una llei”. I diu que una capacitat d’intervenció més decidida s’ha de complementar legislativament, com una llei de transparència perquè “l’organisme en qüestió tingui l’obligació de publicitar el que fa” o una d’incompatibilitats, “que és essencial”. I opina que el fet que Andorra estigui pràcticament verge de casos de corrupció, “és extraordinari. O som molt bons o no tenim la voluntat de combatre’ls”. Carles Naudi, conseller del grup parlamentari liberal, identifica com un obstacle que el Tribunal de Comptes lliuri ara uns informes que fan referència al tancament de comptes del 2014, “quan ja no hi són els responsables o ja no ho recordem”. I diu que s’hauria de fer un esforç per tenir-ho en els terminis que marca la llei, i que per exemple els comptes de l’exercici anterior estiguin fiscalitzats al setembre. Explica que sovint el Tribunal fa les mateixes recomanacions informe rere informe i en aquest sentit fa una mica d’autocrítica. “El Consell General pot tenir quelcom a dir, instar qui correspongui a implementar mesures en comptes d’aprovar l’informe i prou. Cal pensar en mesures correctores. Prendre la iniciativa per propiciar que un organisme compleixi la llei”, diu sobre les atribucions parlamentàries. Així, sense entrar a valorar la feina de la Justícia sí que s’afegeix a la idea que la fiscalia actuï d’ofici en tot allò que consideri, i té clar que la transparència és clau per al control del diner públic. “Com més n’hi hagi, més garanties trobarem en els comptes o en els contractes. Amb els diners públics i les administracions públiques s’ha de ser molt curós”. El conseller general i secretari de comunicació de Demòcrates per Andorra, Marc Ballestà, també matisa entre irregularitats lleus i greus. Explica que de vegades en la gestió pública s’incompleixen les lleis perquè aquestes han quedat en certa manera obsoletes. Veu clar que cal dotar de “noves funcions el Tribunal de Comptes i també de més recursos, donar més pes a aquest òrgan”. I a la vegada adverteix que la feina del Tribunal ha d’esperonar el Govern i el parlament perquè les pròpies administracions s’impliquin en aquest control. Tanmateix destaca l’obertura de l’expedient informatiu al SAAS per les irregularitats detectades.

Acord al Consell GeneralUn primer pas en aquest sentit s’ha donat aquesta setmana al Consell. Amb una proposta de resolució, a demanda dels socialdemòcrates, per establir mecanismes de sancions i demanda de responsabilitats si hi ha irregularitats detectades pel Tribunal de Comptes. I que aquest organisme de caràcter independent pugui posar en mans de la fiscalia els fets més greus. Busquem una opinió externa i la trobem en el politòleg Yvan Lara. Ell vol fer la distinció entre responsabilitat política i responsabilitat jurídica i explica que “hi ha un punt sistèmic” en tot plegat, de dèficit democràtic que té molt a veure amb un “sistema de partits feble”. Advoca per codis ètics més clars en les formacions, perquè són els “primers interessats a no sortir castigats. Si hi ha una mala gestió política d’un dels meus càrrecs la gent em qüestionarà com a partit”. Posa com a exemple que els problemes que hi ha hagut a Sant Julià han fet pagar un peatge a Unió Laurediana. Primer intern, amb la decisió que els dos cònsols no anessin a la reelecció, i després es podria dir que extern, perdent contra pronòstic les comunals. També té clar que la responsabilitat política no anul·la la jurídica. Segons Lara la millora passa per una tasca de caire preventiu. Amb més capacitat en el Tribunal de Comptes, perquè “si jo em sé més controlat segurament seré més rigorós”. I des de la ciutadania, amb un esperit més crític. “Transparència, educació i mitjans haurien d’ajudar a fer-ho millor”, adverteix. També pensa que si no han aparegut prou casos o prou transcendents és perquè “no ens hem esforçat prou a trobar-los”. Creu que la petitesa d’Andor­ra no beneficia la detecció de conductes deshonestes o corrupció i que “existeixen massa incentius per no denunciar aquest tipus de conductes”. També demana mecanismes per afavorir denúncies, que estiguin protegides, per exemple al funcionariat. Tribunal de Comptes, un marc legal més propici... Però què hi ha de la tasca política en essència? Els membres dels quatre grups al Consell asseguren que en el si de la seva estructura ja tenen fórmules internes de control, una mena d’avaluació perquè els seus càr­recs electes facin una tasca adequada. “El polític pot equivocar-se o prendre decisions errònies, però fins a quin punt pot ser incapacitat o mala fe?”, es pregunta Miralles, que adverteix que hi ha d’haver una “voluntat del propi polític de sotmetre’s al fet democràtic” i que és el primer que ha d’actuar en conseqüència si ha comès irregularitats. Per a Ballestà el concepte de responsabilitat política és ampli. “Què és fer o no les coses bé? Complir amb el programa electoral?”. I remarca que fets i factors col·laterals amb què no es comptava poden acabar modelant l’acció política. “I al final el control més dur i més democràtic són les pròpies urnes, l’elector dicta sentència cada quatre anys”. Rios corrobora: “quan una persona no compleix no tindrà el suport del poble”.