Pensions. Com hem arribat fins aquí?

Fàcil d’entendre i molt complexe de solucionar. La mancança és molt simple: cada euro cotitzat per un afiliat a la seva pensió genera a la Seguretat Social un compromís de retorn impossible. La malaltia del model de pensions es troba a l’ADN de la creació al 1968. El sistema pel qual es va apostar establia que un afiliat anava comprant punts amb una part del seu sou que se li retenia cada mes. Aquests punts donaven un rendiment, creaven un interès. Al final de la vida laboral se sumaven tots els punts i sortia una pensió en base al total acumulat. I on és el problema? Doncs que l’interès que la CASS garanteix quan es compra un punt està indexat a la teòrica esperança de vida. Quan es va crear la Seguretat Social l’any 1968 l’esperança de vida estava situada en 71,4 anys. Això significava que, de mitjana, la gent només vivia 6,4 anys després de jubilar-se. I l’interès del punt es va calcular amb aquest paràmetre. Per tant, la pensió que es cobrava estava pensada perquè quan arribés als 71,4 anys l’afiliat hagués recuperat tots els diners aportats durant la vida laboral. I aquests diners no generen un interès? Sí. Però aquest interès, per donar més anys de marge hauria de ser sempre superior a l’IPC, amb el que es van actualitzant les pensions. Això no sempre ha passat, a banda que la política d’inversió ha tingut molts períodes obscurs com el d’Antoni Bach on es van perdre 8.000 milions de pessetes en haver fet inversions d’alt risc.

Es va deixar podrirEl model, en si mateix, no era dolent sempre que s’hagués afegit un condicionant: anar actualitzant el rendiment del punt a l’evolució de l’esperança de vida. No es va fer. I l’esperança de vida va anar pujant de forma lenta però incessant. I quins van ser els efectes sobre el fons de pensions? Doncs quan els jubilats arribaven als 71,4 anys ja havien consumit l’equivalent a tot el que havien cotitzat i començaven a rebre diners de les reserves dels altres. Els pensionistes no en tenien cap culpa. Tota la responsabilitat és, segons diverses fonts van explicar per a aquest article, del Consell General, els síndics, la CASS i l’administració pública en general, i a partir del 1982 cal afegir els diferents governs, que van permetre que el problema creixés de forma gegantina. No es va fer absolutament res durant 40 anys. Aquesta suma de responsabilitats va derivar que els pensionistes s’han anat menjant les reserves en una proporció que, ja en els anys noranta, estava en una proporció de tres a un. Què vol dir? Doncs que un jubilat que vivia ja de mitjana fins als 83 anys cobrava tres vegades més dels diners que havia cotitzat. I no perquè la seva pensió fos molt alta, sinó perquè la cobrava tres vegades més de temps del que havia previst el sistema. Perquè, i això ho recorden les mateixes fonts, en cap cas a Andorra s’ha produït un excés de paga mensual en les jubilacions sinó que no s’ha anat adaptant el model de cotització a l’evolució de la societat. Com va poder estar sota la catifa un problema d’aquesta magnitud durant trenta anys? Les fonts consultades, situades al voltant de la parapública en els últims decennis, també coincideixen. D’entrada perquè el nombre de pensionistes a Andorra era molt petit en comparació al nombre d’afiliats a la CASS. Durant els anys setanta i vuitanta (la Seguretat Social no es crea fins al 1968) no havia donat temps a cotitzar suficient perquè el problema aflorés. Anava creixent però sense afectació pública.

Els estudis actuarialsAls anys 90 van sorgir les primeres senyals d’alarma. Els estudis actuarials mostraven claríssimament com el sistema era inviable i estava condemnat a la fallida en el moment en què la piràmide d’edat fes que desenes de milers de persones entressin a cobrar de les reserves. Res. La primera mesura correctora real no es va aplicar fins 40 anys després de la creació de la CASS. Va ser al 2008. Es va reduir el rendiment del punt amb una equivalència d’esperança de vida de 73 anys. La mesura va tenir un impacte gairebé nul. En primer lloc perquè els 40 anys ja havien convertit el sistema en inviable sense prendre mesures molt dràstiques i en segon terme perquè apujant fins als 73 anys poc s’arreglava quan l’esperança de vida a finals de la dècada passada se situava per sobre dels 82 anys de mitjana. La segona reforma la va fer l’actual Govern la passada legislatura. Avui dia, el valor de compra i venda del punt seria equivalent a una esperança de vida de 74,6 anys quan la mitjana actual d’anys que viu un ciutadà a Andor­ra es troba cap als 84 anys. Les mesures preses l’únic que han fet és reduir el decalatge. Si abans es cobrava tres cops més de l’equivalent al que s’havia cotitzat ara són en només dos. I això després de dos augments de les cotitzacions que han fet que avui dia es retingui el 12% de cada salari per al pagament de la pensió (al qual cal afegir el 10% per a la branca sanitària de la CASS).

El segon gran problemaParal·lelament al handicap de l’esperança de vida el model va patir durant 40 anys un segon gran problema sobre el qual els centenars de responsables polítics i de la Seguretat Social no van fer res. No es va establir un mínim temps de cotització per tenir dret a cobrar pensió. Aquesta mesura es troba en gairebé tots els països perquè s’entén que hi ha el requisit d’una vida laboral mínima per rebre pensió. Aquest requisit només es va instaurar a partir del 2008. Significa que qualsevol persona que hagi cotitzat per una sola hora de feina durant la seva vida tenia dret a cobrar una pensió. Ni que fos de cèntims. En aquest mateix període a Espanya, per exemple, s’exigien 15 anys de cotització mínima per cobrar jubilació. Paradoxalment, segons comenten les fonts vinculades a la CASS, Andorra, per la seva composició laboral, era el lloc paradigmàtic per aplicar una mesura d’aquest tipus si la voluntat és preservar el sistema de pensions. Durant les quatre dècades que van del 1968 al 2008 la situació laboral es va caracteritzar per una rotació importantíssima de la mà d’obra. Joves immigrants que estaven entre un i cinc anys i es retornaven al seu país quan trobaven feina al seu lloc d’origen. Socialment va ser una mesura molt progressista, però va provocar una generació de compromisos de pensions futures molt gran. Actualment cal haver cotitzat un any per tenir dret al retorn (d’un sol cop) de tot el que s’ha cotitzat i fins a quinze per generar una pensió mensual. El descontrol durant prop de mig segle, amb una gestió dels fons més que discutible fins a finals de la dècada passada, deixa un balanç aterridor. La Seguretat Social gestiona un fons de reserves que a tancament del 2015 estava en 1.100 milions d’euros. Les obligacions compromeses a pagar pensions a afiliats que han cotitzat es troba en uns 4.200 milions d’euros. El moment en què el pagament de jubilacions ja serà superior a les cotitzacions que ingressa la CASS cada any va oscil·lant i amb l’últim augment de les cotitzacions s’han guanyat uns anys de coll: fins al 2021. Queda així per a la següent legislatura l’obligació, sí o sí, de d’aplicar la gran reforma. En cas contrari, l’Estat passaria a pagar cada any el dèficit entre el que es recapta de cotitzacions i es paga de jubilacions. Al principi seria possible sense gaire trauma però un cop s’entri en la dècada del 2030 la xifra aniria a més de 200 milions d’euros, després 300... per a un Estat que ara en té 400 de pressupost global.

DESPREOCUPACIÓ I NO MOLESTAR L'EMPRESARIAT

Les diferents fonts consultades, a condició de no ser citades, coincideixen que hi ha dos grans motius pels quals els centenars de responsables estatals i de la CASS durant cinc dècades han deixat que el model es podreixi. En primer lloc, per una certa eufòria amb una CASS que cada dia tenia més diners al banc. Ningú es va molestar a fer un estudi públic del que s’estava agafant com a compromís. El primer el va fer Banca Mora, per voluntat pròpia, i va ser el primer moment en què als 90 ja ningú podia al·legar ignorància del que realment estava passant. El segon motiu es troba que les cotitzacions no es van apujar en 40 anys perquè els diferents síndics i governs estaven massa influenciats pels empresaris.

LES POSSIBLES SOLUCIONS

1 Cotitzacions

Augment progressiu fins a doblar

Els afiliats a la CASS paguen el 12% del seu salari en concepte de cotització de pensions. La xifra necessària per igualar allò que cobraran quan es jubilin comportaria doblar fins al 24% la cotització, amb un menor rendiment. Aquí caldria afegir el 10% del vessant sanitari. Total, un 34% cotitzat.

2 Quita parcial

reducció per igual dels drets cotitzats

Un cop s’arribés al moment en què el fons no tingués diners per pagar les pensions d’aquell any es podria plantejar una quita parcial que afecti per igual totes les pensions amb l’objectiu de fer viable el sistema. La quita seria del volum equivalent als diners que es poguessin pagar.

3 Impostos

Derivació de taxes o impostos a pensions

Una possibilitat passa perquè l’Estat, un cop s’hagi de fer càrrec de la diferència entre el que es cotitza per pensions en un any i el que es paga de sous als jubilats, creï un impost destinat a cobrir aquesta necessitat. Existeix l’opció que en comptes de crear-lo s’augmenti el nivell de taxació d’un de ja existent i es derivi tot a les jubilacions.

4 Retallar per dalt

Reducció de les pensions més altes

La coneguda com a mesura Pepe, en honor a l’expresident Josep Delgado que la va proposar, significaria aplicar una reducció progressiva de les pensions. Comportaria que les pensions més baixes, fins a mil euros, no es tocarien i la resta cada cop serien retallades fins que la principal afectació fos per a les més altes.

5 Ajornar

Retard progressiu de l’edat de jubilació

Passar la jubilació als 67 o als 70 anys no solucionaria el problema de la falta de diners en el fons de reserva per pagar les pensions, però donaria uns quants anys de marge i reduiria de forma sensible el cost de les pensions. Com que viuria menys temps com a jubilat, per haver entrat més tard, l’Estat pagaria menys anys per cadascú.

L'APUNT

Ricard Poy

ALARMISME I AIGUA AL COLL

En el diccionari polític l’alarmisme s’associa amb la por que el ciutadà conegui la veritat. No se’l considera prou capacitat per entendre les complexitats dels afers greus i es tendeix a pensar que la veritat pot provocar atacs d’histerisme indiscriminat. No he compartit mai aquesta visió, entenent que els ciutadans són prou intel·ligents per entendre els problemes. I, a més, tenen dret a saber-ho. La situació del model de pensions és gravíssima. Sense exagerar ni un pèl, és el problema més gran al qual ens enfrontarem en els propers anys i, sempre off the record, així ho reconeixen els polítics que s’han preocupat d’analitzar les xifres. Què faran els nostres governants? M’arrisco a dir que res o gairebé res. El motiu és simple: cost electoral. Les mesures que s’haurien d’emprendre serien tan traumàtiques i tan contestades que comportarien un daltabaix electoral per a qualsevol executiu. La resta de formacions no voldrà tampoc, com és normal, pagar el preu d’un pacte d’Estat. Per tant, encara que cada dia que passa sense que es prenguin mesures la solució final serà una mica més dura, no passarà res fins a finals del 2020, 2021 o 2022. La data dependrà de l’increment o no substancial del nombre de nous assalariats. Quan arribi l’any previ que l’Estat hagi de pagar del pressupost la part de les pensions on no arribi la CASS com que estarem amb l’aigua al coll s’actuarà. Perquè llavors s’explicarà clarament que entre el 2030 i el 2035, si no es fa res, l’Estat hauria de posar cada any més de 300 milions d’euros (en el fons n’hi ha 1.100) ergo la fallida.