Un llarg eslàlom

Andorra, amb un sector de la neu desenvolupat en l’àmbit turístic, tenia un recorregut molt humil en el vessant de la competició. No comptava amb corredors de primera línia i segueix sense tenir-los, però tampoc s’apuntava a competicions de màxim nivell. L’any 2000 s’enorgullia del seu Borrufa per a infants, però per exemple feia temps que no veia passar la Copa d’Europa, allò que poc després es va convertir en una obligació anual, un peatge per arribar a fites que es veien llunyanes i impossibles. Perquè llavors la Copa del Món potser s’acostava al rang de quimera. Aquell mateix any, Albert Coma, empresari del país, soci dels clubs d’esquí PCGR i l’ECA i que sempre havia estat esquiador de lleure, aterrava a la Federació d’Esquí mig de casualitat, com a pare de joves competidors i empès per Patrick Toussaint, un altre home d’esquí. Calia desllorigar una crisi majúscula oberta entre l’organisme llavors presidit per Josep Maria Cosan i el Govern, màxim garant de l’esquí amb la subvenció pública. Cosan havia estat declarat oficialment interlocutor no vàlid pel ministeri que presidia Pere Cervós i la solució va anar-se’n al tòpic. Eleccions i foc nou. Coma i el seu equip entraven amb voluntat de redreçar la situació. Recorda les hores passades amb Toussaint a la federació i com de seguida van pensar que una via de revitalitzar l’esquí era provar d’acollir proves d’un cert pes internacional. “Llavors es feien quatre FIS i van pensar en Copes d’Europa, perquè poguessin competir a casa els nostres esquiadors”, explica. No era una fita inassumible. Dates en el calendari internacional per a la segona divisió de l’esquí n’hi havia; es necessitava una inversió moderada; i un equip de treball que donés solidesa a l’organització andorrana; el país tenia sobrada capacitat en l’àmbit de l’allotjament i els serveis, i les pistes de llavors donaven per acollir les curses. Així que el 2003 arribava a Pal la Copa d’Europa femenina, que obria anys ininterromputs de proves amb les quals fer marca, lobby, i convèncer els responsables de la Federació Internacional (FIS) que Andorra era capaç d’allò i més. Es va començar repartint joc, distribuint les proves per diferents estacions, i Coma explica com al principi segurament a Soldeu, “potser perquè tenien un vessant més comercial”, eren els més refractaris. Es picava pedra a la Copa d’Europa i la Copa del Món va anar apareixent poc a poc a l’horitzó. El president de la FAE cita com un factor important el binomi amb Conrad Blanch, el director general d’Ensisa. Compartien congressos i anaven con­vergint en idees fins a donar forma a un projecte molt més ambiciós amb el qual situar Andorra en la primera línia organitzativa. També l’ajut polític. Diu que tots els governs que ha conegut li han donat suport. Blanch va ser càrrec important en aquella candidatura olímpica andorrana que el Govern de Marc Forné es va treure del barret i que va quedar en un costós intent de poques possibilitats. Però potser de l’herència d’una aventura amb més pa que formatge es va poder aprofitar una certa inèrcia per arribar fins a la Copa del Món. “Una de les conclusions que es va treure és que Andorra necessitava ser referent en esquí alpí, i es va anar pas a pas”, explica Blanch d’una tasca en la qual a la inversió humana calia afegir l’econòmica. I sobretot una pista que fos punt de partida. Aquesta va ser l’Avet, a Soldeu, amb una injecció de tres milions i mig d’euros costejada entre el Govern i Ensisa, i que va permetre plantar els peus del projecte. Per què aquesta i no una altra? Perquè els experts de la FIS havien explorat el terreny, sospesat les opcions i havien donat el vistiplau; i perquè hi havia els actors disposats a fer la inversió. El 2008 s’estrenava en Copa d’Europa aquell traçat mimat i treballat per a proves tècniques. Ho feia sense focus internacionals, d’una manera més desapercebuda del que s’havia pensat. Perquè dos anys enrere, el 2006, arribava una patacada grossa. La feina de passadissos semblava feta i Coma i els seus tenien la certesa que la Copa del Món arribaria a l’Avet el dia abans de la celebració del congrés de la FIS. Però l’endemà res era el que semblava i els veïns de La Molina s’enduien el premi en el calendari del 2008. “No sé com s’ho van fer però segurament ho van fer millor que nosaltres perquè ens ho van treure”, assegura el president. “Vaig agafar tanta rebequeria que al congrés de l’any següent estava assegut en una taula, van venir els de La Molina i els vaig contestar: “que no hi ha altres taules en aquest restaurant? Els vaig fer fora”, explica. Ara tornen a ser amics i tot ha prescrit. Andorra no té representants al consell de la FIS, un organisme amb dinàmiques particulars a l’hora de votar i decidir. I la tasca de passadissos és cabdal. Com ho és complir cada vegada que els responsables tècnics de la FIS arriben al Principat. Noms com Janez Fleré, Markus Waldner o Atlee Skaardal han estat passant revista tots aquests anys i els seus informes han valgut per repetir designacions i arribar a dalt de tot. “Sempre hem tingut clar que ho hem de fer molt bé per ser tinguts en compte, tenim l’hospitality més ben valorat de la Copa d’Europa i penso que per mèrits propis i per fer les coses bé hem fet que ens coneguin i ens hem guanyat la confiança de la FIS”. Ho afirma Jordi Pujol, que ha estat a la direcció de cursa de les tretze proves que s’han fet al país. Primer director tècnic de la federació i més tard com a responsable a Grandvalira, destaca que l’equip de treball s’ha mantingut i ha estat un factor important per anar guanyant experiència. L’Avet s’estrenava el 2008 amb aquella sensació estranya de no tenir Copa del Món, però el camí ja estava traçat i Andorra era al precalendari del 2012. I fa quatre anys va arribar aquell moment esperat, el que posicionava el Principat, el de les cracs i les audiències de televisió. Aquell esdeveniment que justificava les inversions, any rere any, i que deixava un retorn en impacte publicitari que es va estimar en 45 milions d’euros. Francesc Camp, ministre de Turisme llavors i ara, comenta que “el que hem fet és reforçar i potenciar la línia encetada per anteriors governs. La primera Copa del Món no va ser gens fàcil i crec que a banda de la inversió també ha primat l’alta prestació de servei que ofereix Andorra”. Considera que la cadència d’una Copa del Món cada tres o quatre anys és bona, perquè els 1,7 milions d’euros de pressupost de la cita d’aquest any, a la qual Andorra Turisme aporta mig milió i Crèdit Andorrà és el gran patrocinador privat, poc tenen a veure amb els 100, 200 o 300.000 euros de les Copes d’Europa. I sense cap dubte pensa que seria un error que futurs executius “no continuessin aquesta línia. Ara ens coneixen a l’esquí, a la Federació Internacional de Ciclisme i altres. Ens tenen com a un país seriós i capacitat per organitzar esdeveniments de primer nivell”. I és que no cal oblidar que aquest, a banda de ser any de circ blanc, també serà any de Tour de França per a Andorra. Va ser un bateig inoblidable tot i que el vent va obligar a suspendre una de les jornades. El “soroll!” que recitava l’speaker a mode de mantra perquè la gent de la graderia animés encara es recorda. La locomotora no es va aturar. Van venir més Copes d’Europa i la pista de l’Àliga, feta en un parell d’anys, amb inversió d’Ensisa també d’uns 3,5 milions. I que va completar el ventall de disciplines amb la possibilitat que es pogués disputar la velocitat. Fa dos anys arribaven les finals de la Copa d’Europa, un altre cop invisibles mediàticament però tot un repte a nivell organitzatiu, amb totes les disciplines en homes i dones i curses solapades. Novament nota alta i carta de presentació per al futur repte. Les finals de la Copa del Món del 2019, designades l’octubre passat. Amb aquest moment es queda el president de la FAE, que va viure a l’habitació de l’hotel. “Sempre he pensat que sóc una mica gafe i vaig demanar que m’informessin. Em van trucar per dir-me que ens ho havien donat i vaig plorar”. Coma mira pel retrovisor orgullós i assegura que “jo sóc un gra de sorra. Ha estat una feina d’equip. La Federació hi ha cregut, l’estació hi ha cregut, el Govern hi ha cregut, els voluntaris hi han cregut... Tothom hi ha cregut”. Blanch diu que “ara, quan anem a les reunions internacionals, se’ns escolta i se’ns considera”. I que la Copa del Món, tot i que pugui generar dèficit, obre mercat i fa una promoció que d’una altra manera seria molt més cara. Avui s’acabarà la segona cita amb l’elit i ja es pensarà en el 2019, sense abaixar la guàrdia. Coma, decidit a deixar el càrrec el 2018, comenta que “com a president de la federació em puc recriminar que em dedico a demanar copes del món i no tinc corredors de Copa del Món. El 2019 potser no tenim cap corredor andorrà entre els 25 millors. I a mi m’hauràs de dir... capullo!. Som el que som i ara és el meu neguit més gran, tenir almenys un corredor a les finals. Ho intentarem, sabem que serà difícil”. Imaginem que un competidor andorrà s’hi planta, seria una bona manera de completar una llarga cursa.