La fallida frontera amb Espanya

La història dels límits territorials dels Pirineus està repleta d’incongruències –i també de nombrosos litigis que en alguns casos van derivar en virulents episodis– a mesura que s’augmenta l’escala dels mapes cartogràfics. En el cas del Principat, un país de 468 quilòmetres quadrats que ha sobreviscut al llarg dels segles enclavat geogràficament entre muntanyes, cada centímetre que hi ha en disputa amb algun dels dos colossos estats que l’envolten adquireix una rellevància d’abast nacional. La disputa pel Planell de la Tossa n’és la prova fefaent més recent i tot fa pensar que a través de la via diplomàtica s’haurà de crear una comissió paritària entre Andorra i Espanya que validi uns límits que, sorprenentment, no estan enlloc ratificats amb el caràcter d’una frontera internacional.

Sí, ho ha llegit bé. No existeix cap tractat hispanoandorrà que es pugui equiparar al Tractat de Baiona entre Espanya i França que van signar ambdós països per delimitar oficialment les seves fronteres entre 1856 i 1868. D’aquí que les cartografies d’Andorra i Espanya no coincideixin. Així ho recull i ho desenvolupa el geògraf Joan Capdevila en el capítol que fa referència a Andorra en la seva tesi doctoral Historia del deslinde de la frontera hispano-francesa: del tratado de los Pirineos (1659) a los tratados de Bayona (1856-1868).

Fruit de les pugnes entre Sant Julià de Lòria i Civís pels emprius de la zona del Bosc del Teix, l’any 1856 es va crear una comissió hispanoandorrana per tractar de delimitar la frontera entre ambdós Estats. En aquella primera comissió hi van assistir per part espanyola José Mellid de Bolaño, brigadier i governador militar de la Seu d’Urgell; José Alviña, advocat i diputat provincial de Lleida; Pedro Jover, administrador de rendes; i els alcaldes d’arcavell, Argolell, Civís i Os de Civís. Per la part andorrana, Francesc Duran com a síndic i procurador general de les Valls; Joan Moles, subsíndic; Josep Périch, conseller, i representants de Sant Julià de Lòria i de la Massana. Com a secretari de l’acte de partió hi va assistir Luis Dalmau, notari de la Seu d’Urgell. L’expedició es va iniciar el 16 d’octubre i es va aconseguir delimitar el tram corresponent a la parròquia laurediana fitant tot el traçat. No obstant això, els treballs van quedar interromputs el 12 de desembre per culpa de les fortes nevades.

Dos anys més tard es van reprendre els treballs de delimitació completant la resta del traçat fronterer. Precisament, la fitació de la divisòria va suposar la primera ascensió datada al Comapedrosa, el 22 de setembre de 1958, en la qual els components de la comissió van pujar a 2.942 metres creient erròniament que la frontera passava per allà. Sí, va de debò: les dues màximes autoritats andorranes van haver de trepar fins al sostre del país per primer cop per mesurar els límits fronterers. Així doncs, els treballs van ser presentats a la reina Isabel II d’Espanya, que no va donar el seu vistiplau fins al 1863.

L’amollonament dels 65 quilòmetres fronterers entre Andorra i Espanya va ser revisat un darrer cop per una tercera comissió que es va constituir el 8 d’agost de 1863 i que en quatre dies va realitzar tots els treballs de reconeixement sobre el terreny. El resultat de tot plegat va ser un acte d’amollonament que ratificava els treballs de 1856 i 1858 i que va corregir alguns errors, com el del Comapedrosa. Llavors, per què aquest acord d’amollonament no segueix vigent? Doncs perquè segons es descriu a la tesi doctoral de Capdevila, citant el geògraf francès Jean Sernet, els acords entre Espanya i Andorra no van adquirir caràcter de tractat internacional degut al marc institucional del Principat. El fet que la sobirania de la representació del país a l’exterior recaigués en el Copríncep francès –el Copríncep episcopal no disposava dels instruments necessaris per validar l’acord a nivell internacional– va impedir la ratificació del tractat perquè França no va intervenir en les comissions de partió. I aquesta versió explicaria el perquè de la fallida frontera hispanoandorrana que a dia d’avui segueix originant disputes.