L'origen del conflicte

Per entendre les disputes sobre els límits fronterers entre Andorra i Espanya al planell de la Tosa cal remuntar-se a final de la dècada dels setanta. En aquells anys, el sector de la neu estava en ple cicle expansiu i els comuns estudiaven com ampliar els dominis esquiables. El de la Massana no n’era una excepció. Els cònsols major i menor de l’època, Albert Gelabert i Daniel Armengol, estaven decidits a crear una estació al sector de Pal.

Com que la zona fa frontera amb Espanya, Gelabert i Armengol van considerar convenient dur a terme una revisió dels límits territorials que aclarís amb precisió mil·limètrica el traçat de la frontera entre els dos països. Els treballs van encarregar-se a una comissió integrada per representants del comú de la Massana, de l’ajuntament de les Valls de Valira, de l’entitat municipal descentralitzada d’Os de Civís i de l’Institut per a la Conservació de la Natura (ICONA), adscrit al ministeri d’Agricultura espanyol.

Segons van explicar ahir al Diari fonts coneixedores dels fets, per fer l’estudi la comissió va convocar padrins de la Massana i d’Os de Civís que coneguessin cada replec del terreny. Un cop van haver arribat a un consens sobre l’emplaçament exacte de les fites, la comissió va signar un acord sobre els límits fronterers.

La senyalització de la frontera no va ser immediata. Els treballs va allargar-se entre dos i tres anys, segons apunten les fonts, pels tràmits administratius a Espanya. El final del procés de delimitació del terreny va coincidir amb la inauguració, el 1982, de l’estació d’esquí de Pal.

SENTÈNCIA

L’acord de la comissió havia d’esvair els dubtes sobre els límits territorials entre Andorra i Espanya. Cap al final de la dècada dels 2000, la construcció de dues basses d’aigua per alimentar els sistemes d’innivació artificial de l’estació de Pal, també al planell de la Tosa, va motivar una denúncia per invasió del territori espanyol. Els fets es van jutjar a la Seu d’Urgell el 2010. Tot i que no ha tingut accés a la sentència, el Diari ha pogut saber que la causa es va sobreseure per falta de proves. Onze anys després de la publicació de l’aute, els dubtes de la direcció del parc natural de l’Alt Pirineu sobre si el parc solar que Nord Andorrà construeix al planell de la Tosa excedeix els límits de la frontera andorrana han revifat el conflicte fronterer.

Segons la cartografia oficial a Espanya, la meitat de la central fotovoltaica –uns 50 metres, segons el director del parc natural, Marc Garriga– és en territori espanyol. Segons els mapes oficials al Principat, el parc és en territori andorrà. Curiosament, el mapa de Google coincideix amb l’andorrà, tal com pot observar-se en la fotografia que acompanya aquest reportatge.

El cap de Govern, Xavier Espot, i la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, van tractar la qüestió en la reunió bilateral que van mantenir ahir a Barcelona. Espot i Cunillera van coincidir que cal estudiar bé els traçats i van emplaçar-se a continuar els contactes entre els dos països.

CRONOLOGIA

-Estiu del 1979 Una comissió transfronterera impulsada per la Massana encarrega un estudi per aclarir els límits territorials de la frontera.

-1982 La inauguració de l’estació de Pal coincideix amb el final dels treballs de senyalització de la delimitació entre els dos països.

-2010 Es presenta una denúncia per invasió del territori espanyol. El jutjat de la Seu d’Urgell sobreseu la causa per falta de proves.

-2020 La direcció del parc natural de l’Alt Pirineu alerta que la cartografia espanyola i l’andorrana no coincideixen.

"ENTRE LA MASSANA I OS DE CIVÍS HI HA HAGUT CONFLICTES DES DE L'EDAT MITJANA"

“Entre la Massana i Os de Civís hi ha hagut conflictes territorials des de l’edat mitjana.” Així de contundent es mostra l’historiador Jacinto Bonales, autor del llibre Història territorial de la vall d’Andorra. Dels orígens al segle XV. Bonales explica que històricament la parròquia i el poble han mantingut discrepàncies “sobretot pels emprius”, és a dir, per les pastures, boscos o conreus situats dins el terme d’una comunitat que els membres d’una altra comunitat tenen el dret d’aprofitar. A l’edat mitjana “era habitual arribar a les mans”, assegura l’historiador, guanyador del premi Principat d’Andorra d’investigació històrica del 2012. A Andorra, en temps de l’antic règim se solia recórrer a dos mecanismes de resolució de conflictes quan hi havia una picabaralla pels límits territorials: les sentències arbitrals i les concòrdies. El primer consistia a encarregar a prohoms externs a les comunitats enfrontades que dictessin un arbitratge sobre els fets, que les parts acceptaven. En la segona modalitat, els homes més poderosos de cada grup negociaven un acord. Bonales assegura que les comunitats utilitzaven aquests dos mecanismes per no haver d’anar als tribunals. “La justícia podia tardar molts anys a dictar sentència. La majoria de processos s’allargaven durant dècades, en alguns casos fins i tot centenars d’anys”, detalla. La lentitud dels sistemes judicials de l’època feina que portar els conflictes als tribunals suposés una despesa inassumible per al gros de la població.