L'Examen

A ningú no li agrada que l’examinin. Aquesta és una evidència. Que un desconegut posi a prova els teus coneixements sobre qualsevol matèria i que del seu judici se’n derivi alguna conseqüència és fotut. Dit això, que s’hagi concretat que per aconseguir la renovació del permís de residència hom s’hagi d’examinar sobre el coneixement del català ha provocat algunes reaccions curioses. No hi fa res que l’examen es faci per aconseguir la renovació al cap de dos anys, que sigui oral i que avaluï només que s’ha aconseguit el nivell A1. Traduït, això vol dir que has de ser una soca entre les soques per no treure-te’l. Ningú no et farà fer una redacció sobre les subtileses de l’entrellaçament quàntic, sinó que, com a molt, sàpigues distingir entre un cafè amb llet i un cafè amb gel sense que se’t fregeixin les meninges. El que diria que no solucionarà la llei –perquè són coses que una llei no soluciona, sinó la determinació i la força de la societat– és aquesta sorda (i no tan sorda) hostilitat, indiferència en el millor dels casos, que molts conciutadans (amb passaport i sense) senten cap a la llengua del país. I sobre les exempcions, podríem parlar-ne. La dels fronterers, perquè se’ls suposa que si viuen a la Seu –o voltants– ja han adquirit el màgic do de la llengua: error. N’hi ha que es pensen que Alàs és a Albacete. I sobre els residents passius (youtubers i altres espècimens), que valgui el que va dir la consellera demòcrata a la ponència: “no exerceixen cap feina”. És, i felicitem-nos, la definició perfecta del que fan. Negre sobre blanc.