Entre Antonio Machado i Pau Casals

“Late corazón, no todo se lo ha tragado la tierra”, escriu el poeta, i el vers arriba i es cola fins a algun lloc inevitable.

A TVE2 veig, quasi per casualitat, el documental (encara es pot veure RTVE Play i a Netflix) Antonio Machado. Los días azules, dirigit per Laura Hojman l’any 2020 i que fa un excel·lent recorregut per la vida de Machado. Amb els temps que corren resulta gratificant endinsar-se en la vida d’un home íntegre, probablement un dels millors poetes de la literatura espanyola.

Antonio Machado era un defensor de les persones bones, en el sentit més ampli i absolut de la paraula. Quan a l’Espanya que li va tocar viure ser bona persona era quasi injúria, igual que ho està ara en un ample espectre de la nostra societat que a la mínima et parlen de bonisme, ell defensava la bondat com la millor forma de seguir endavant, de fer evolucionar l’espècie humana.

No sols les persones bones, Machado advocava sobretot per una educació universal i gratuïta en un món on el dret d’aprendre era quasi exclusiu de les persones amb recursos. Antonio Machado, fidel als seus principis, va defensar la República fins a les últimes conseqüències. Quan la guerra estava a punt d’acabar va prendre el camí de l’exili i va refugiar-se a Cotlliure, on va morir pocs dies després.

En una de les butxaques del vestit que portava el dia de la seva mort es va trobar un paper amb aquest vers: “Estos días azules y este sol de la infancia”. Poeta des del naixement i fins a l’últim sospir, va ser enterrat al cementiri de Cotlliure, on una veïna del poble li va cedir el seu nínxol.

Anys després, el 1959, va ser traslladat a una altra tomba, pagada per subscripció popular. Pau Casals volia inicialment finançar la tomba, però al final es va pensar que era millor fer-ho per subscripció popular. El dia en què hi van dipositar les seves restes, Casals no hi va assistir, per no ser protagonista d’un acte carregat de simbolisme. Va anar-hi dies després, a mitja tarda, i davant la tomba de Machado va tocar amb el seu violoncel El cant dels ocells.

Una data per a la història: l’únic president espanyol que ha visitat la tomba ha estat Pedro Sánchez. Ho va fer en el 80 aniversari de la mort del poeta.

El reportatge m’ha retornat a la poesia d’Antonio Machado, sens dubte el seu millor legat. Un humanista, una persona bona, de la qual sempre és aconsellable llegir i tornar als seus poemes, que sabia dir amb poques paraules allò que tots sabem: “Todo pasa y todo queda pero lo nuestro es pasar.”