El cucut

Ahir cap al tard vaig sentir cantar el cucut al bosc. Van ser dos, per ser més exactes. Segons proclama la saviesa popular, que hagi arribat el cucut vol dir que l’hivern estricte ja s’ha acabat, malgrat que durant aquest final de març veiem l’atmosfera una mica més animada i encara haguem de passar pels temibles manllevats del mes d’abril, que ja veurem per on surten i quin tarannà gasten. No sé si l’any passat va començar a cantar abans o després, i aquesta és una de les dades que interessen els científics que estudien això de la fenologia. Però el cas és que ha vingut el cucut. És un ocell de cant simpàtic, però que ens hauria de caure malament, per aquest costum, tan cruel als ulls humans, d’ocupar un niu aliè, de fer fora un dels ous de la niada i pondre’n un de propi (que imita els de l’espècie parasitada). Així deixa que els pares postissos (i un cucut femella pot pondre una cinquantena d’ous!) li facin tota la feina. Ha estat així des de sempre, i no serem pas els humans els que els fem veure que aquest comportament no està gens bé. Es veu que les categories ètiques de les aus es regeixen per d’altres barems que les nostres. Però tot just escric això i me n’adono que no, que això no va ben bé així. Que nosaltres, capaços en principi de discernir i triar entre el bé i el mal, no som ningú per donar lliçons sobre moral a cap altra criatura, i que prou feines tenim a suportar les nostres pròpies contradiccions. I és que a cruels, a despietats i a paràsits no ens guanya ningú.