Dissidència

En principi i potser generalitzant excessivament, és bo que la dissidència, el desacord i les diferències amb la línia oficialista no siguin considerades unes pràctiques anòmales, i això, bàsicament, com a referent dels valors i anhels de salut democràtica que cal protegir. No obstant això, les organitzacions polítiques, empresarials i socials han de posseir i es doten d’unes normes estructurals de definició i de funcionament, un esquelet i un denominador comú, que determinen de forma inequívoca la seva conducta i compromís, que podríem anomenar la línia editorial. Evidentment, el debat intern ha d’existir i també s’ha de fomentar, per alimentar-se i adaptar-se als reptes i situacions existents, potencials i/o sobrevingudes. Però quan es denota, per part d’un integrant de l’organització, un gambirol excessiu, polèmic i contradictori, allunyat o bandejant el llibre d’estil que determina la peculiaritat de l’organització, cal activar obligatòriament els òrgans disciplinaris escaients, que malauradament poden provocar una crisi dins del sistema, que pot derivar en trencaments, purgues, abandons o dimissions. Quan ingresses en una organització o bé en un club, coneixes clarament el tarannà, quan t’ofereixen la naturalesa de les normes que t’acullen. Generalment, hi ha l’acceptació tàcita d’una disciplina de vot que va lligada a la línia constitucional. Si vols canviar les coses des de dins ho has de fer amb la moderació democràtica requerida, a menys que acompleixis unes accions sigil·losament planificades, plantejant-ho amb la resolució d’un cavall de Troia.