Los pagesos

L’Anton Fiter, que ho havia mamat a casa, ho tenia molt clar, i així ho va escriure a la màxima 26: “Los pagesos deuen ser afavorits en primer lloc amb honres del Consell; per ço la república romana treia dels camps a sos pagesos […], que de l’arreu i de l’aixada eixien grans capitans i excel·lentíssims homes en lo govern los quals, después d’haver complert ab son ofici o encàrrec, se’n tornaven a son treball dels camps”. Això era abans que la modernitat els deixés aparcats al marge de la història. Hi ha qui diu que l’origen de tots els mals ens ve del neolític i de l’agricultura i de la ramaderia: la propietat privada, el treball, les lleis, l’estat i les taxes, els exèrcits, com si s’haguessin polit en uns pocs mil·lennis l’arcàdia feliç del paleolític. És possible que sigui així i potser seríem més feliços caçant bisons i cavalls salvatges a les estepes, però el mal ja està fet i no és possible tornar enrere. Ara, la pagesia europea està en peu de guerra. No pas l’andorrana, que viu entre cotons, com una espècie protegida, i això està molt bé. La situació recorda la del segle XIX, quan el desmantellament de les estructures de l’antic règim i la revolució industrial va amenaçar les formes de vida i les relacions socials de la ruralia europea, i va generar una oposició ferotge que va prendre formes diverses –el carlisme, sense anar més lluny. Els pagesos i els ramaders són el darrer reducte que ens connecta amb la natura i amb la terra, i si mai ho acabem oblidant estarem més sols i perduts del que ja estem ara.