La cèl·lula

Avui dijous la consigna és que tothom ha d’anar pel carrer en samarreta i no m’estranyaria de veure ja les primeres xancletes. Abans, la culpa de tot la tenia l’anticicló de les Açores, que ens garantia una avorridíssima estabilitat atmosfèrica i durava tot el mes de gener, amb aquelles boires indestructibles a la plana i una inversió tèrmica d’upa. D’això en fa molts però que molts anys, de quan els mapes del temps eren d’una gran simplicitat, amb prou feines quatre isòbares i uns simbolets convencionals que s’enganxaven sobre el mapa físic per indicar per on passaven pluges, tempestes i solets. Però tenien la gran virtut de no fallar gairebé mai, de tan vagues i generalistes com eren les previsions (“nubes y claros”). Però ara tenim un nou culpable, que és el responsable de fer-nos anar ben esporrets. L’anticicló és antipàtic, però és un dolent secundari. En aquest cas, ens diuen els meteoròlegs, qui ens fa anar de corcoll és la infame cèl·lula de Hadley, “una cèl·lula de circulació tancada de l’atmosfera terrestre que domina la circulació global atmosfèrica en les latituds equatorials i tropicals”, segons la Viquipèdia. Si la tenim més o menys controlada, no passa res. Però si creix (i sembla que va creixent sense aturador), ja l’hem fotuda: l’anticicló de les Açores s’ho creu més que mai, s’ha espaterrat al sofà amb el poval de crispetes i ja hem begut oli: d’allà no es mou. Però, si més no, ja tenim algú a qui carregar els neulers, que sigui l’ase dels cops, el cap d’esquila. Maleïda siguis, cèl·lula de Hadley. Ves i que et bombin.