Josep

El psiquiatra Luís Rojas comença el seu llibre Nuestra incierta vida normal amb l’anècdota d’un amic, l’Edward, que li demana consell per com actuar davant un estat d’ànim decaigut i amb signes d’estrès. Segons Rojas això és conseqüència dels sentiments d’aprensió, dubte, por i fragilitat que avui formen part de la nostra “nova vida normal” i en la nostra vida normal la depressió no hi té cabuda, malgrat al 2013 els morts per suïcidi a Catalunya, per posar un exemple, ja van doblar els morts per accident de trànsit, gairebé 4.000 persones s’han suïcidat aquest any i el suïcidi és la primera causa per mort prematura dels joves. I com que tenim el tabú incrustat en tots nosaltres, no entenem perquè passa això i diem “però si no tens cap problema, has de tirar endavant, ja se’t passarà, això és la pandèmia que ens ha afectat a tots un mica”, però el meu amic Josep, estava patint i de cop i volta i de manera impulsiva va decidir deixar de patir. Una persona forta, amb l’esquí de fons com a objectiu vital des de ben jove que el va convertir en campió d’Espanya 15 cops i va participar en tres Jocs Olímpics d’Hivern durant els anys 80. I encara m’envaeix el sentiment de culpa que hi podia haver fet alguna cosa, ajudar-lo a entendre que encara que en aquell moment ho veies tot negre, no ho era tant i penso en com de sol es devia sentir. L’entorn ha de facilitar ajuda a aquesta persona que ho està passant malament, s’ha de naturalitzar, hem de poder dir “no em sento bé” igual que podem dir “tinc mal de cap”. I si pateixes depressió no te n’has d’amagar i tampoc pot ser que et tractin com una malaltia qualsevol, no pot ser que la persona que arribi a la consulta del psiquiatra després d’admetre que pateix depressió surti amb una recepta de medicaments i cap a casa. S’ha de poder dir “tinc depressió, ajudeu-me!”. I potser avui no em continuaria envaint la tristesa i la culpa quan recordo el Josep i aquell somriure que sempre li sortia i em deia “tu rai”.