Creat:

Actualitzat:

Avui, a les portes de la festa de Canòlic, volia escriure una opinió impopular sobre la qüestió enfadosa de l’hac final. Vaig començar a fer-ho des d’una perspectiva equivocada, amb arguments etimològics, d’història de la llengua, de documents oficials, d’ortografia prefabriana i de comissions de toponímia, de publicacions al BOPA i d’etcètera. Però em vaig adonar a temps que res d’això no hauria convençut ni un sol dels lauredians –i andorrans en general– que defensen amb les urpes i els ullals l’arcaisme de Canòlich com si fos un tret identitari, com si el fet d’eliminar aquesta hac muda, única i excèntrica, els arrabassés un pessic de l’ànima. Encara hauria provocat l’efecte contrari. No sé fins a quin punt aquest tema preocupa algú més. Em fa l’efecte que no, que la majoria de la població considera aquesta consolidada anomalia amb simpatia o amb indiferència, i que si algú insistís a escriure Merichei sobre la base d’un precedent localitzat en algun obscur registre d’arxiu, no hi posaria cap objecció especial. Entre els partisans de l’hac, que fan que sembli un topònim de la Turíngia –Canòlich– i els militants de la ce, que el converteixen en un topònim natural que s’escriu com tants d’altres –Canòlic– hi ha la tercera via. Què millor que proposar-la als veïns de Sant Julià que aquest cap de setmana celebraran el vuitè centenari de la invenció de la talla (moltes felicitats!). Posem-hi la g final que apareix al primer document on apareix el topònim –Choloneg, el 1214– i ens quedaria un bonic i singular Canòlig. Com Leipzig. I tothom content.

tracking