DE LA MEVA AGENDA

Canòlich del meu cor

Els primers anys de mossèn de Canillo pelegrinava a peu, el darrer dissabte de maig

Creat:

Actualitzat:

Els primers anys de mossèn de Canillo pelegrinava a peu, el darrer dissabte de maig, a l’Aplec de la Mare de Déu de Canòlich. Tenia com a company de camí mossèn Josep Maria Riba, vicari de mossèn Lluís Pujol d’Andorra. Teníem molts llaços en comú. Ell, balaguerí, un servidor, bellcairenc de soca-rel. Érem del mateix curs al Seminari de la Seu. 13 anys compartint pupitre! Érem pobres. Férem autoestop a l’empalme de Balaguer per anar a la nostra primera missió pastoral, el Josep M. de vicari a Bellver de Cerdanya i un servidor a Organyà. Començàvem el pelegrinatge a Aixovall amb el res del Sant Rosari. A mig camí, llegíem el poema de Josep Duró EL RÈTOL PATRIÒTIC: “ Lloc on la pau perdura / país que la Verge adora / pots contemplar la Natura / això és ma Pàtria Andorra”.

Els primera anys de Colònies Populars de Canillo pujava amb joves el vespre de la posobra de l’Aplec de Canòlich. Ens guiaven les monitores lauredianes Rosa Duró i Meritxell Travesset i alguns membres del GEL (Grup Esplai Lauredià). Després de plantar les tendes i de sopar conversàvem sobre Maria, educadora de Jesús. Al voltant del foc cantàvem com a pelegrins que ens sentíem: “OBRIM CAMINS a l’esperança / obrim camins sense tardança / obrim camins que el món avança / obrim camins ara mateix”. Maria educà tan bé Jesús que Jesús ens diu: “Jo soc el Camí”. Educar és acompanyar la mainada en el camí de la vida.

El bisbe Ramon Malla em confià la classe de cultura religiosa a l’Insitut Espanyol d’Andorra la Vella. L’IEBA fou traslladat a la casa de colònies francesa d’Aixovall. El bisbe Joan Martí em confirmà en el càrrec. No dinava a la cantina. Necessitava un espai de silenci per reprendre les classes de la tarda i de les classes del vespre l’INBAD. Un dia al mes cercava la pau, la contemplació de les muntanyes lauredianes a l’escalf de la Mare de Canòlich. Mossèn Jaume Argelagós, el meu conseller espiritual a Andorra, em deia: “L’etimologia del nom Canòlich ho diu tot. La regla de viure bé, o final d’etapa i si voleu Etapa”. I reblava la invitació de pujar a Canòlich: “Observa la mà dreta de la Mare de Déu. La té lliure per convidar-nos a seure amb Jesús a la seva falda”. Canto malament. Amb tot i això, a la Mare de Déu de Canòlich li agradava que li cantés: “Cantem himnes de glòria a la Reina del cel. / Cantem els fills de Lòria a la Mare de Déu” dels mossens Palau i Marfany, fills de Sant Julià.

Els dies de festa a l’IEBA i sense misses a Canillo, el 12 d’octubre i l’1 de maig, anava d’excursió a Canòlich amb un grupet d’alumnes i algun professor que volia conèixer el Santuari lauredià. Els llegia: “ A la Verge portem flors / totes les meves germanes,/ de tres o quatre colors / quan a les Valls andorranes, la festa hi fan els pastors” (Esteve Albert i Corps). “Mira com la tendresa també s’instal·la / dins aquest vast domini que tant t’afeixuga. / No creus que aquesta quietud és el que més / t’apropa a aquella Pau Mariana que delegues? (Miquel Martí i Pol). Abans de marxar els feia cantar: “Cantem himnes de glòria a la Reina del cel. / Cantem el fills de Lòria a la Mare de Déu”, tot recordant que l’IEBA pertany a Sant Julià de Lòria.

CAINA, campament itinerant d’AINA, comprèn tres estius amb tres etapes: la dels cims, la dels de llacs i, al tercer estiu, la de camins. L’estiu que es fa Camins comprèn una aturada a Canòlich. Els cainistes surten del Coll de la Botella per anar al pic del Cubil i baixar a dormir a la Collada de Montané. L’endemà caminen devers Os de Civís per fer nit al refugi de Francolí. El tercer dia de Camins es fa l’aturada somiada al recer de la Mare de Déu de Canòlich. La Patrona de Laurèdia i ses contorns ofereixen als cainistes el jaç per al descans merescut, el caliu de la devoció vuit vegades centenària d’un poble que s’encomana a tots els ciutadans d’Andorra. També els fa do del sagrat silenci per a la contemplació. Els versos de mossèn Manel Pal i Casanovas il·luminen el paisatge: ROSA DE CANÒLICH. Rosa us diria / pura i daurada / qui us descobria / al prat ombriu./ CANÒLICH mia, / sou Vós, Maria, / la flor sagrada / que en Déu es bada / i al cor somriu. Després de l’explicació dels artístics mosaics del Sergi Mas a l’interior de l’església que alliçonen sobre el camí a seguir, els cainistes recullen dotze pedretes on escriuen els valors que aprenen al campament. Cada un dels valors significa una de les 12 estrelles de la corona de la Mare de Déu.

Canòlich, 800 anys agermanant, com diu el capellà del Santuari, mossèn Pepe. Els cainistes en fan pregària de comiat: “Agermanats anirem caminant / sota un cel ben blau / joiosos himnes ressonaran / d’amor i de pau”.

tracking