Creat:

Actualitzat:

Tot i mirar-me la política des d’una certa distància, he seguit amb un cert interès i curiositat la irrupció de Concòrdia en el panorama nacional. L’allau d’estirabots i despropòsits -per dir-ho suaument- que ha caigut a sobre des del minut zero a l’ara partit amb representació parlamentària és digne d’estudi. Algú podria dir que això és el pa que s’hi dona, i que ja s’ho haurien d’haver imaginat quan van fer el pas. Clar i català: “si no vols pols, no vagis a l’era”. Potser si, no entraré a discutir-ho. La política andorrana, de llarga tradició endogàmica, amb la separació de poders s’ha adaptat als nous temps, és a dir, a l’aparició de nous actors (polítics). Aquesta setmana, el nou partit de l’arc parlamentari -cinc consellers no son moc de pav- ha estat objecte d’una altra mostra de les simpaties que desperta, i ha batut el rècord de comentaris en una notícia d’aquesta capçalera. L’article resava: “Concòrdia planteja una dedicació del 75% amb un 25% més de sou per als consellers” (DdA, 8/05/23). Més de cent vuitanta (quan escric). El que més cridava l’atenció de la traca de bilis era la ignorància des de la qual s’havien redactat alguns dels comentaris. Els autors o autores ni tan sols s’havien pres la molèstia de llegir la notícia. D’acord que el titular potser no excel·lia per la seva claredat periodística; però si s’haguessin pres la “molèstia” de llegir la notícia abans, se’n haurien pogut estalviar almenys la meitat. El pitjor és que, malgrat que tothom sembla comportar-se civilitzadament, hi ha qui aplaudeix els exabruptes, les desqualificacions i el tot s’hi val. Serà perquè la subtilesa no ha estat mai cosa seva.

tracking