Els ambaixadors

Ahir, la consellera Serret va pujar a Andorra a presentar la delegació de la Generalitat i la flamant delegada, Anna Vives. Com era d’esperar, i com si fossin un sol home, la legió de comentaristes furiosos va saltar, disposada a denunciar, un cop més, les pretensions del ferotge annexionisme pancatalà, la usurpació de competències per part d’una administració regional, corrupta i subsidiària, i el mantra del paper que va jugar el govern català durant la pandèmia. Aquesta visceralitat no s’acaba d’entendre. Qualsevol diria que paguen la delegació de la seva butxaca. En qualsevol cas, segur que no haurien piulat ni piu si el govern de Flandes, l’Uzbekistan, el Quebec o Moldàvia haguessin obert una representació, encara que els vincles que ens uneixen amb aquestos respectables territoris siguin més aviat escassos. Diuen que amb l’ambaixada d’Espanya ja n’hi ha prou i que un estat seriós com Andorra no hauria de tractar amb governs de fireta. Però les ambaixades –oficials, semioficials o fins i tot clandestines– serveixen en teoria per establir ponts de diàleg i eixamplar horitzons. A mi ja m’agradaria que l’ambaixada espanyola tingués més en consideració els vincles culturals. Per exemple, un dels objectius de l’Instituto Cervantes és la promoció de totes les llengües peninsulars i ja hem vist quin ha estat el migradíssim balanç de la presència aquí d’aquesta tan ben dotada institució. En fi. Que visquin els ambaixadors (i sobretot els que va pintar Hans Holbein, els que estan penjats a la National Gallery de Londres, entrant a l’esquerra).