La tribuna

Relleu

El calendari laboral impedeix equilibrar el nombre dels qui marxen i el de turistes

Creat:

Actualitzat:

Dimecres sant al vespre ja estava col·lapsat el trànsit a Escaldes, de pujada cap a Encamp i Canillo. I naturalment, la via comercial principal reservada a vianants gairebé plena de gom a gom. El millor –o pitjor, segons el punt de vista– encara estava per arribar, amb la fi de la Setmana Santa i la Pasqua.

Són festes prou àmplies per a una “escapada”, però no per a un viatge de llarga durada i aquestes valls, tot i que amb la neu gairebé esgotada, mantenen un atractiu per a visitants que a molts sembla misteriós, però persisteix. I com que cal atendre tota aquesta clientela potencial, són molts menys els afortunats que poden marxar que la gran massa de visitants foranis.

Mobilitat preveia l’entrada de més de mig centenar de milers de vehicles fronteres endins i, si ens deixem portar per la sensació de col·lapse, semblaria que l’estimació es va quedar curta. Dimarts ja ens ho confirmaran les estadístiques que, de ben segur, recolliran els companys al Diari, com també les destinacions més emprades pels qui van aconseguir marxar.

És un moviment sempre desequilibrat en aquests casos, fruit de la legislació laboral que tenim i sobretot, dels interessos legítims de l’empresariat, molt majoritàriament petit, que per dimensió no es pot permetre mantenir l’activitat donant dies lliures a part del personal, que acostuma a incloure propietaris o propietàries.

Podem rondinar totes i tots si ens agafen les cues, però hauríem de pensar que són, a la fi, el senyal més evident de l’èxit de la marca Andorra arreu, i sobretot als territoris veïns més propers. Amb l’afegit inseparable de bons ingressos econòmics per acabar la temporada alta d’hivern, abans que els desplaçaments massius es traslladin a les platges.

Aquest desequilibri numèric entre els qui hi van i els qui arriben no sembla tenir correcció previsible a cap termini vista. Perquè som molts menys nosaltres que els catalans, encara que no hi afegim els arribats de territoris més llunyans, pel sud i pel nord.

Posats a buscar, només hi trobaríem èxodes comparables des d’Andorra en les diades nacionals de la Constitució i Meritxell, si s’arriba a tancar el comerç. Però es tracta d’un sol dia i per això les sortides més habituals i nombroses es limiten a acabar a la Seu, per la seva competència comercial, o a d’altres llocs de la mateixa comarca. Més per variar que per altres atractius superiors als de l’interior.

I si algú, alguna o alguns decideixen quedar-se –decidim quedar-nos– sense cap obligació, potser la temptació més gran és de romandre a casa, sense incorporar-nos a les aglomeracions aclaparadores de les parròquies centrals, gaudint de les compres especials de celebració, fetes abans de l’arribada de la “marabunta”.

Potser algunes i alguns, com cada any, haurien pensat marxar pel cap de setmana llarg a una destinació relativament propera, París, Londres, la tan atractiva Praga o fins i tot la més coneguda i propera Barcelona, sobretot quan hi ha familiars o amics que no marxen. Però això, fins i tot, arriba a fer mandra, sobretot amb prou anys acumulats amb un caminar que a poc a poc es va fent incert, incòmode.

Potser l’any que ve... com diem cada any abans l’arribada del dijous o el divendres sants.

tracking