Temporada de certeses

Un cop, quan era molt molt jove, vaig formar part d’un moviment polític –no era un partit ni es presentava a eleccions, era tot un altre rotllo– i hi vaig durar quatre dies. No hi he tornat. He votat en blanc moltes més vegades de les que ho he fet per una candidatura. Durant anys, m’he demanat diversos cops el perquè d’aquestes dues coses. Per a la segona d’elles tinc alguna resposta però la suma de les dues –especialment quan fa anys que em dedico a la Ciència Política– no l’acabo d’entendre. Pot ser individualisme, sí. Pot ser que no trobi cap espai polític prou proper. Pot ser excés de perepunyetisme, i tant. Però sospitava que hi havia alguna cosa més... I aquests dies, després de seguir de prop una campanya més, crec que ara ja ho tinc. Tinc al·lèrgia política a les certeses (i a la infal·libilitat). I per als qui valorem molt més els dubtes que les certeses, una campanya electoral és una molt mala època, no ens ho posen fàcil i, de fet, se’ns fa més difícil que a la resta triar una papereta. I sí, entenc que el dubte es pugui veure com un fre i com a un punt feble. Però no. Perquè els qui exhibeixen no en saben més dels qui dubten. Podem fer veure que som infal·libles i que fem coses i que totes les que fem funcionen, però la realitat és tossuda i sabem que no és així, que moltes polítiques públiques no funcionen però que, en l’opacitat, no sabem gaire quant no funcionen i exactament en què no funcionen. Si féssim transparents els dubtes, ens marcaríem objectius més concrets (objectius que s’assemblarien a hipòtesis) i després miraríem els resultats, compararíem i ajustaríem... en l’assaig error permanent que és la vida i també la política. No veig fluixos els polítics que dubten, tan sols els veig més modestos. Dubtar pot semblar irresponsable amb els recursos públics però vull insistir-hi: governar des del dubte no posa el dubte en una posició central, tan sols el fa transparent; els qui governen des de les certeses, només ho fan des de la certesa retòrica, tan inexacta com l’altra però més perillosa, perquè amagant el dubte fan que sigui impossible aprendre’n alguna cosa. Més enllà que els perfils que es creuen infal·libles, necessaris, imprescindibles, etcètera, ja són per si sols un red flag de manual. Fem el dubte més sexi que les certeses i les coses ens aniran molt millor. Crec.