A votar pel país i perquè plogui

Quan era bisbe de Menorca, l’actual bisbe de Solsona, Francesc Conesa, a l’estiu sortia de matinada a passejar pels carrers de Ciutadella per trobar-se més sol que no en ple dia, amb el continu anar i venir dels estiuejants. Era un passejar de pregària i d’estirar les cames. L’havia vist quan anàvem a coir figues a Montefí, les primeres de la temporada, amb la fresca del despuntar l’alba i em feia un efecte de plenitud humana, de sentir-se content en aquella passejada solitària pels carrerons i places de pedra i de silenci. No sé si a Solsona ho fa de sortir a passejar a altes hores de la matinada, perquè la gernació dels carrers solsonins no és ni de lluny el formiguer de l’estiu al cor de Ciutadella.

Diumenge li hauríem pogut preguntar, si a Solsona també té els costum de fer passejades matutinals, al bisbe Conesa, si les previsions d’anar a Santa Maria dels Torrents, com teníem pensat, s’haguessin complert. Volíem assistir a la missa i pregària perquè plogui, que les veïns del Cint i de Correà, poble i parròquia, respectivament, als quals pertanys Santa Maria dels Torrents, van fer diumenge, convidant el senyor bisbe a presidir-ho. Si no ens haguéssim distret pel camí, amb el Robert Lizarte, el Climent Miró i el Josep Porredon, hauríem cantat devotament les súpliques com ho van fer els feligresos tots a una: “Qual bella rosa entre espines/ vostra imatge un bou trobà/ allà dins un bosc d’alzines/ i pasmat s’agenollà./ Que ens voleu protegir mostren/ meravelles tant patents.../ Deu-nos pluja en abundància/ Verge santa dels Torrents.// Quan havem regat la terra/ amb suor de nostres fronts,/ la collita se’ns esguerra/ i se’ns eixuguen les fonts./ Mostreu que sou nostra mare/ ens aquests tristos moments.../ Deu-nos pluja en abundància/ Verge santa dels Torrents.// Oh dolça esperança nostra!/ s’estan morint los sembrats/ amb una mirada vostra/ reviuran los camps i prats:/ i us beneirem nosaltres/ i tots los nostres vinents.../ Deu-nos pluja en abundància/ Verge santa dels Torrents.” Així ho haguérem escampat mirant al cel i fent amb la mirada un tomb pels cingles de Capolat, allà sobre l’Espunyola, en bona terra de bona gent berguedana.

Però la ruta amb destí a Santa Maria dels Torrents tenia prevista una parada a Bagà per saludar el Francesc Caballé Cantalapiedra, el millor coneixedor de la història humana i del patrimoni cultural de la vila de Bagà i bona part del Berguedà. Saludar-lo i presentar-li el Robert, perquè una de les sentides i viscudes passions del Caballé són les campanes i, per tant, el campaner de Bagà i el campaner d’Encamp s’havien de conèixer sí o sí. Fa cinc anys el de Bagà va treure a la llum el llibre Qui toca les campanes? Inventari de campanes de l’alt Berguedà, editat per l’Associació Medieval de Bagà, amb motiu dels 25 anys de l’entitat, així com també commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya, de la qual Caballé també en forma part. El llibre és un trescar país i un enfilar-se campanar amunt amb l’esperit bategant de tota la màgia campanera. Al Francesc el vam haver d’esperar una estona, perquè era a l’hort. “Tens aquí el Pasques i uns amics que et venen a veure” –li va dir la seva filla per telèfon. “Diu que es fa una eixalavada i ja ve de seguit.” Mentrestant, vam demanar una paperina de xurros i seure allà al carrer del Raval, a tocar de la màquina del tren miner, aprofitant per fer-nos-hi una simpàtica fotografia. En arribar el Francesc, la tertúlia s’allargà una hora, entre les felicitacions al Doctor Miró, amb volades cap a monestirs i terres comtals i per la part de les campanes, parlant-ne amb el Lizarte i assaborint-ne els tocs. “Ens veurem a Os de Balaguer? Segur que sí.” I només faltava el Josep Porredon, home amb predilecció pels papers notarials i fura d’arxiu, a més de fi coneixedor d’antigalles i relíquies de fusta i ferro, per despertar l’oratòria sàvia i a raig del Caballé, sempre de bon escoltar, perquè n’aprens de coses. És a dir, que l’anar a Santa Maria dels Torrents va convertir-se en dinar a la Pobla de Lillet, parlament telefònic amb la Rosa Salvadó, presidenta del Centre d’Estudis Lillet, perquè era a Terrassa i ens hauria plagut saludar-la en persona, visita a l’antiquíssim cenobi de Santa Maria i la meravella rodona de Sant Miquel, allà sobre, indret on les pedres us abracen ben endins.

I acabàvem el dia a la plaça de Gósol, després d’anar a saludar mossèn Ballarín (fa dos dissabtes ja ha fet set anys de la seva mort) i a mossèn Ramon, al cementiri. A la plaça parlem amb el Josep de cal Fuster, sempre amable i amical. Fou alcalde i carter, ara ja retirat. Va fer poble, encara en fa. També hi ha, asseguda amb tres dones més, als pedrissos de cal Cinto –just a tocar de cal Tampanada, on la Fernande Olivier i el Pablo Picasso sojornaven somnis i sobretot s’atipaven de pèsols amb rosta– asseguda i ara alçada, la Clareta de cal Castellana, també una institució a Gósol, com el Josep, perquè ha tingut botiga i també ha estat cartera. Jubilada, surt a caminar amb aquell blau d’ulls que ho il·lumina tot. Mentre parlen el Josep i la Clareta amb el Porredon de Porredons carters de Solsona i els seus ufanosos arbres genealògics, l’aigua de la font de la plaça ens porta a recordar en silenci altres moments de vida viscuts a Gósol. Una aigua que es portada des de l’Ull de la Font, allà sota la roca de les Espases, aquella tan vistosa de tocar la carretera pujant a coll de Josa, on hi ha una imatge de la mare de Déu de Lurdes ofrena del constructor de la pista forestal cap a Josa, en agraïment a no haver pres ningú mal en obrir-la, allà a començament dels seixanta del segle passat.

Serveixi aquesta crònica sabatina, amb sentors de rogatives i batecs humans, per anar a votar demà amb l’esperança per un futur d’Andorra sempre millor i també perquè, amb aquell sentiment de profunditat històrica, en bona hora arribi la pluja, plogui.