Molt soroll per no res

El diàleg i el debat han estat considerats des de l’antiguitat un mecanisme per al coneixement. El mètode socràtic –anomenat així precisament per Sòcrates, una de les figures més rellevants de la filosofia clàssica– consisteix en una confrontació d’idees entre dos o més individus i que ha de permetre aprofundir en el coneixement de qualsevol qüestió plantejada. No és casualitat, ni un aspecte menor, que Plató –el deixeble més avantatjat de Sòcrates– escrivís bona part de la seva obra en forma de diàleg. És cert que també hi havia els sofistes, mestres de la retòrica, enginyosos i hàbils en la dialèctica, relativistes capaços de guanyar qualsevol discussió encara que fos amb el que ha passat a la història com a sofismes: arguments capciosos, sil·logismes falsos que pretenen fer veure sant Cristòfol nan. Si en la Grècia antiga el diàleg, la discussió, la confrontació d’idees i el debat eren considerats mètodes adequats, avui sembla més necessari que mai: en la societat hiperconnectada dels nostres dies, la sorollosa velocitat en què es generen i circulen missatges per múltiples canals pot ser tan alta, que es produeixi una paralitzadora sensació de confusió i perplexitat. Per això, quan estem en campanya, el debat electoral continua considerant-se una bona fórmula per confrontar idees i orientar els electors. Ara bé, inevitablement, qualsevol debat ha de tenir unes normes. I en això els debats polítics no són l’excepció. El problema és que aquestes normes, els assessors de comunicació i la formalitat del debat polític televisat, limiten tant els nostres candidats, que els debats esdevenen sumes de monòlegs, a vegades soporífers. Jo apostaria per uns debats més intensos i vius en què la discrepància ideològica i el pes de l’argumentari tinguessin prou pes per si mateixos sense necessitat de recórrer a la desqualificació personal, a excitar les pors de l’audiència o a situar-la enfront de falsos dilemes. I si això es dona, que els contrincants del debat puguin replicar i desmuntar en directe aquestes fal·làcies. Quants sofistes brillants no hi deu haver entre els nostres candidats? I això ens ho estem perdent! Com m’agradaria veure’ls en acció, alliberats d’algunes cotilles formals. Segur que seria més interessant.