La tribuna

Senglars

Maldecap per als pagesos i perill a les carreteres

Creat:

Actualitzat:

Aquests dies hem pogut veure a l’edició virtual del Diari –potser encara hi és– el vídeo que recollia l’atac d’un porc fer a un esquiador, a qui feia caure a la neu de la pista amb la topada. Com que no s’afegia cap indicació en sentit contrari i seguint la màxima no news, good news –“sense notícies, bones notícies”–, calia suposar que l’home, o noi, no va patir danys, i això era la invitació definitiva a la rialla o al somriure.

I, tanmateix, amb els senglars, poca broma. Ho saben bé els pagesos, per les destrosses que aquestes bèsties fan als conreus i també a les collites, quan ja estan a punt. Però encara ho pateixen més, i amb un perill més gran, els conductors que dissortadament topen amb un al volant de nit. És gairebé com xocar amb un altre vehicle, perquè aquests animalons arriben a pesar fins a tres-cents quilos i, atesa la seva pell fosca, i que ningú no els ha ruixat amb pintura ni cobert amb una armilla reflectora, encara més confiats si coneixen bé la ruta, quan se’n volen adonar, tenen la bèstia a sobre i no la poden evitar, si no és amb una maniobra sobtada i encara més perillosa.

Encara sort si el dany es limita a la carrosseria aixafada, que comportarà una reparació cara, i no s’amplia a lesions corporals del o els viatgers, més lamentables i potser duradores.

Podem haver vist amb la simpatia d’un sentiment ecologista les fotografies publicades dels porcs fers que durant la pandèmia, on, a continuació, es passejaven sense por ni timidesa per Barcelona, des de les urbanitzacions de Collserola fins a la platja i com havien après a abocar els contenidors d’escombraries per aconseguir menjar.

Els bípedes que ens anomenem racionals no estem del tot segurs ni anant a peu, sobretot si ens trobem amb una femella seguida per la fila de cadells, que poden ser fins a cinc, i li pega per intuir que anem a fer-los mal. Perquè, a més a més del pes i de la velocitat amb què poden escometre, amb els ullals esmolats poden fer molt mal.

Per si no n’hi havia prou amb totes aquestes capacitats per causar danys i perjudicis als humans i a les seves propietats, els darrers anys no han parat de multiplicar-se. Les femelles tenen parts múltiples dos cops l’any. Sense depredadors naturals i una gran facilitat d’adaptació a la majoria de climes i ambients, inclosos els urbans, són als antípodes del perill d’extinció, en una proliferació, fins a una saturació d’espais, difícilment sostenible.

Per això veiem, tot i ferir tantes sensibilitats ecologistes o animalistes, com de tant en tant criden els caçadors, aquí sota control dels banders, per limitar la invasió, que ja no és d’una espècie exòtica i invasora, sinó endèmica.

I encara així, ni a trets, no s’assoleix una limitació suficient de l’abundància creixent –a Catalunya alguns tècnics diuen que el nombre d’exemplars s’hi ha duplicat en pocs anys i arriben ja a molts centenars, fins i tot milers, especialment en terrenys de muntanya, incloses unes carreteres que sense obstacles afegits requereixen ja de si mateixes més habilitats i prudència que les amples, rectes i planes autopistes.

Sembla mentida que, en temps de fugides de les grans ciutats i no només per causes econòmiques, fins i tot d’expansió del que anomenen neoruralisme, amb les xarxes informàtiques i altres elements a favor, aparegui aquest element com a obstacle –però no supressió– de la tendència. I és que la natura sempre acaba recuperant els seus espais, més d’hora que tard.

tracking