La tribuna

Una bona estesa de “pulmons verds”

Ara el comú vol tenir un espai al Prat del Roure per fer-hi un pulmó verd

Creat:

Actualitzat:

No direm allò de quan era mort el combregaven de forma categòrica però no aniríem malencaminats si ho afirméssim. Ara el Comú d’Escaldes vol tenir espai al Prat del Roure per fer-hi un pulmó verd que compensi les baluernes –com enormes balenes de totxo posades dretes– que ja s’han obrat. Arran de la notícia, se sent alguna veu afirmant que el pulmó verd serà com una mena de justificació per poder enlairar encara altres torres i així tenir tothom content. No ho crec pas. Més aviat diria que el Comú d’Escaldes fa el pas per convicció i per evitar una ocupació total de les finques encara sense edificar i que legalment ho són i, de retruc, poder disposar d’espais a l’aire lliure per fer més agradable la vida dels veïns de tota la vida sobretot, i també, dels que s’instal·lin a les torres. Un pulmó verd, sigui un parc, sigui un jardí, s’agraeix tant a les ciutats que per a molta gent és mitja vida poder-hi anar a passejar, a seure una estona, a escoltar els ocells, a mirar les flors, les fulles, i també a mirar enlaire, el blau del cel i el passar dels núvols. Fent un símil amb la literatura, tenir un lloc on reposar i respirar amb més tranquil·litat que al mig del carrer pavimentat i del brogit del trànsit urbà és com tenir un llibre de poesia a la cel·la de la presó. Per això cal celebrar el pas fet pel Comú d’Escaldes, el qual ens permet dir que encara no està tot del tot perdut.

Necessitem jardins i parcs on hi puguem respirar, parlar, mirar, alliberar-nos del soroll i de la grisor. Això ho han tingut present les grans ciutats des de fa dècades, activant actuacions de demolició de vells edificis i, com es diu ara, esponjant, pacificant els barris. Fet que contrasta amb el creixement exponencial experimentat a Andorra la Vella i les Escaldes, amén d’altres pobles de les restants parròquies, on salta a la vista que s’ha obrat allà on s’ha volgut. La densitat urbana d’Andorra la Vella i de les Escaldes i Engordany, però, és la més atapeïda del Principat i és aquí on l’anar menjant prats i prades i horts i hortals ha estat, per dir-ho en una sola paraula, descomunal. I si ho entenem com una conurbació al bell mig d’una vall pirinenca, la realitat supera qualsevol previsió de creixement que s’hagués fet fa només trenta anys. Ja s’anava de pressa a construir, als anys vuitanta i noranta, que foren les dècades més florents i de vaques grasses de l’economia andorrana, però el boom actual poca gent se l’imaginava. Bé, sí, algun estudi va dir que a Andorra la Vella i a les Escaldes hi podrien arribar a cabre 200.000 mil persones! Dues-centes mil, escriguem-ho com als xecs bancaris, perquè no se’ns escapi algun zero. Estudis d’arquitectura que només miraven metres quadrats i volums, deixant només els vials i la resta tot edificis. Les veus crítiques i assenyades aviat van posar els punts a les is: que no hi haurà aigua per a tanta gent, advertien. I tenien tota la raó.

És urgent que els arquitectes pensin només maneres d’obrar perquè els edificis alts siguin amables als ulls de qui se’ls mira i encara més de qui hi viu al davant i els té palplantats com a gegants. Com a mínim que els edificis no facin por. Ni de dia ni de nit. Les nits que ja són plenes de llums artificials que trenquen els ritmes naturals de plantes i animals i que ara al bell mig de les Escaldes veuen com els llums vermells fan pampallugues com si es tractés de Boston. És clar que la seguretat dels helicòpters que volin és primordial, però potser no calia tanta alçada de les torres. Arquitectes a pensar i urbanistes a pensar. Per si els pot servir, proposo de fer, als indrets on ara hi ha aparcaments a l’aire lliure, aparcaments soterrats, de tres o quatre plantes, amb la qual cosa es multiplicaria la capacitat i, a la vegada, que la superfície fos tota enjardinada, un pulmó verd. És a dir, on ara hi ha aparcaments hi hauria jardí, un parc, i els cotxes a sota. Amb això ja hauríem guanyat molt en qualitat de vida. Una altra manera d’obrar fora deixar-se estar de torres tan altes i fer edificis allargassats i encara amb pisos esgraonats, amb una obligatòria massa verda, arbres del país, per exemple pomeres, que ocupessin un cinyell a l’entorn de l’edifici a l’alçada del pis principal.

Que hi rumiïn, perquè sense una bona estesa de pulmons verds, d’aquí unes dècades ningú tindrà ni ganes no de venir a passar un dies, sinó de viure-hi.

tracking