Creat:

Actualitzat:

Estic segur que molts col·legues meus de professió recordaran com en una determinada època hi havia polítics i càrrecs institucionals que davant d’una determinada notícia que els afectava volien saber prèviament a la seva publicació o retransmissió quin seria el contingut, per no esmentar algun cas que intentava directament dictar-te el redactat, posant-hi fins i tot els signes de puntuació. Els que, a més, ens dedicàvem al gènere de l’entrevista, sovint ens demanaven les preguntes que teníem preparades, i no em refereixo només als temes pels quals versaria l’interviu, sinó l’interrogatori exacte al qual s’havia de sotmetre.

Aquesta era una actitud majoritària entre determinada classe política i, sobretot, benestant. Tot s’ha de dir, hi havia honorables excepcions que sempre havien respectat la llibertat de premsa. Desconec si tot això encara passa, en major o menor grau. M’agrada pensar que no, tot i que sempre hi ha conductes irreductibles en determinada classe social i política, i evidentment el legítim dret d’intentar influir perquè una notícia surti amb un enfocament que et sigui favorable.

Però dimarts vaig tenir la sensació de traslladar-me a aquella època, de retrocedir molts anys enrere, quan assegut al sofà em vaig disposar a seguir l’espai televisiu El cap de Govern respon. Preguntes filtrades i escollides adientment perquè les respostes fossin una llista d’accions fetes per l’executiu en les matèries tractades.

Espot es va fer la seva pròpia entrevista, que recordava més el format d’Aló presidente que no pas el d’un veritable espai de resposta als ciutadans.

tracking