Tornada

Alguns experts ja havien advertit que el coronavirus tornaria a expandir-se amb l’arribada del fred de la tardor, que ha trigat, però es comença a sentir. I el ministre Font ha desvelat la “magnitud de la tragèdia” sumant la setmana passada, amb una nova víctima mortal, de setanta-vuit anys, afectada també per “altres patologies”, cosa que vol dir que ha pogut traspassar amb el virus, més que pel virus. En tot cas, pèssima notícia, com totes les que comporten la pèrdua d’una vida.

Deien que la pandèmia ben bé pot esdevenir estacional amb el temps. Com la grip. O cal esperar que les vacunacions contra la segona hagin estat prou massives entre les persones de risc per evitar la confusió, diuen que fàcil, entre les dues malalties.

Per sort, sembla que la immensa majoria de contaminacions noves es tradueixen per símptomes lleus, si és que en presenten. Les xifres facilitades pel ministre són, a més de la víctima mortal, tres hospitalitzacions, una a cures intensives i les altres dues “a planta”, val a dir en una habitació “normal”. Els casos “actius” –amb capacitat per contaminar– en són cent-seixanta, i els traspassos des de l’inici arriben a 156.

Magre consol que ara les famílies puguin viure el dol de la pèrdua presencialment i no com a l’inici, quan la informació no era la d’ara, i la falta de coneixements avançats feia extremar les precaucions per sobre dels sentiments.

Amb tot, sembla que encara no es considera necessari augmentar les obligacions a la ciutadania, que semblen limitades als col·lectius i als llocs amb més risc: residències de gent gran i centres sanitaris, sense que la mascareta s’hagi estès, tot i que no és estrany veure-la, especialment en els vehicles de transport públic i, menys abundants, en grans superfícies, supermercats..., fins i tot pel carrer.

Hom voldria interpretar que no es tracta tant d’hipocondríacs/es amb por, com de refredats o refredades que volen evitar la transmissió del que pateixen, més que es tracti de quelcom banal, de les malalties que es curen en una setmana amb medicaments, o vuit dies sense medicar, com deia un antic i veterà metge de capçalera.

Amb tot, l’experiència viscuda ha estat suficient per atendre allò de “més val prevenir...”; pecar per exageració abans que per imprudència. O sigui, millor portar permanentment una mascareta a la butxaca o a la bossa, per si de cas se’ns acudeix, ja fora de casa, entrar en una farmàcia, per esmentar-ne un cas freqüent. Perquè també aquests comerços, com els consultoris dels metges, fan part del sistema de salut.

Això i altres mesures elementals que potser ja havíem deixat de prendre, com ara esternudar sobre un mocador, o una màniga, o estossegar amb la boca tapada. Temps era temps, els pares ho ensenyaven als fills o filles des que eren petits; però potser no conserven aquest (bon) costum de generacions precedents, o és un de tants com s’han delegat a l’escola, prenent massa al peu de la lletra que també se’n diuen centres educatius.

Potser, però, la precaució més eficient a efectes socials és la vacunació contra la grip, molt fàcil de rebre i, a més, gratuïtament per a membres dels col·lectius amb perill per edat o activitat laboral i que són ben coneguts. Descartada la grip o el refredat inhabilitador ens estalviarem, d’entrada, l’ensurt de pensar que “ja l’hem agafat”.