La tribuna

Llegenda i realitat

“Vivim envoltats de llegendes en gairebé tot allò que se’ns explica oficialment”

Creat:

Actualitzat:

“Vivim envoltats de llegendes en gairebé tot allò que se’ns explica oficialment. I dic llegendes per ser elegant, del contrari en diria senzillament falsedats o mentides deliberades.”

Després de rodar tres exitoses pel·lícules de James Bond, el cineasta britànic Terence Young s’aproparia a l’estètica de Luchino Visconti abordant un tema històric apassionant sobre la decadència de l’aristocràcia europea. L’any 1968 rodaria Mayerling, sobre el suposat suïcidi per amor del príncep Rodolf, hereu de l’Imperi austrohongarès, i de la seva estimada, la baronessa Maria Vetsera, el gener del 1889. Els cossos dels dos amants es trobarien el 30 de gener d’aquell any al pavelló de caça que el príncep havia fet construir a Mayerling, molt a prop de Viena. Però Terence Young no en seria l’únic; molts anys abans altres cineastes ja havien tractat aquest tràgic episodi. Que sapiguem, la primera versió era Tragèdia a la Casa d’Habsburg, del 1924, de la mà de l’hongarès Alexander Korda. El 1936 Anatole Litvak, d’origen ucraïnès, dirigiria Charles Boyer i Danielle Darrieux a Sueños de Príncipe. El 1940 el gran Max Ophüls també rodaria De Mayerling a Sarajevo. L’any 1956 l’alemany Rudolf Jugert filmaria Maria Vetsera. Anatole Litvak el 1957 tornaria a fer Mayerling, aquesta vegada amb Mel Ferrer i Audrey Hepburn. I ens queda encara Le Secret de Mayerling, del 1949, signada per Jean Delannoy, amb Jean Marais i Dominique Blanchar, considerada pels crítics i cinèfils la millor de totes.

La història de l’aparent suïcidi de Rodolf i Maria es portaria igualment al món de la dansa de la mà de l’extraordinari coreògraf britanic Kenneth MacMillan, amb un ballet en tres actes amb el títol també de Mayerling, amb música de Franz Liszt. La peça s’estrenaria el 14 de febrer del 1978 al Royal Opera House Covent Garden de Londres, just deu anys més tard d’aquella pel·lícula del Terence Young que interpretaven Omar Shariff, en el paper del príncep Rodolf, i Catherine Deneuve, en el de Maria Vetsera, en què també participaven Ava Gardner, fent de Sissi, i James Mason, encarnant l’emperador Francesc Josep.

Si som molts els que coincidim que John Ford és un dels més grans cineastes –Orson Welles deia que era el millor de tots– és perquè sabia explicar històries sobre llegendes que contrastava amb la realitat dels fets; uns clars exemples d’això que diem els tenim a Fort Apache o El hombre que mató a Liberty Valance, en què allò que es veu com una heroicitat no deixa de ser una enganyifa encoberta amb una altra acció més expeditiva que òbviament s’amaga a l’espectador. Les seqüències finals d’ambdues produccions fordianes són un model del que és saber descriure fets suposadament llegendaris a través del llenguatge cinematogràfic.

En realitat, la nostra civilització està plena de llegendes que ens empassem com babaus. Sobre la mort del príncep Rodolf, de 30 anys, i Maria Vetsera, de 17, se’ns ha explicat fins a la sacietat que va ser un suïcidi passional. Hauríem de fer, però, un petit esforç crític sobre l’Europa a final del segle XIX per saber en quin espai ideològic i polític es movia el fill de la Sissi, que de fet ja estava casat, per obligació, amb la princesa Estefania de Bèlgica. Sort que hi ha historiadors que no dubten que es va tractar d’una conspiració ben orquestrada pels serveis secrets de l’Imperi per assassinar els dos joves; fins i tot alguns d’ells descriuen la manera com van ser torturats abans de morir.

I tornant al ballet del Royal de Londres, no voldria acabar aquestes línies sense citar un esdeveniment luctuós que a mi em va posar la pell de gallina. El sublim coreògraf Kenneth MacMillan va morir el 29 d’octubre del 1992, demà farà exactament 30 anys, a causa d’un fulminant atac de cor mentre estava veient el seu Mayerling entre bambolines al Covent Garden. Un cop acabada la funció, la direcció del teatre va anunciar la seva sobtada mort pregant al públic assistent que abandonés la sala en silenci; un silenci que va ser absolut i colpidor. MacMillan, en plena capacitat creativa, moria quan només tenia 62 anys.

Kenneth MacMillan és aquell coreògraf que el 9 de febrer del 1965 va estrenar l’imponent ballet Romeu i Julieta amb música de Sergei Prokofiev, també ucraïnès de naixement, al Royal Opera House, amb les sensacionals estrelles del moment, Margot Fonteyn i Rudolf Nureyev. Avui citar aquesta producció de dansa ens ve com anell al dit en haver parlat de l’idil·li i la mort de la Maria Vetsera i el príncep Rodolf. I a propòsit d’aquesta colossal creació de Romeu i Julieta, permeteu-me recomanar-vos la versió enregistrada al Teatro alla Scala de Milà el gener de l’any 2000, en què ballen Alessandra Ferri i Ángel Corella, a qui hem tingut vàries vegades a la nostra Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella. La seva interpretació és senzillament per llepar-se’n els dits!

* Josep Maria Escribano Casaldàliga, Director artístic de la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella

tracking