La invasió dels russos

Tot va començar amb una amenaça feta al Twitter: “Penso passar dos russos per la frontera.” Valga’m Déu! Tot i no haver especificat si era la del nord o la del sud, a la frontera del Runer, tots els policies (de l’Estat espanyol, els andorrans són gent seriosa) van agafar l’arma llarga i, experts a vigilar que en el maleter de cap cotxe amb matrícula andorrana (o francesa o russa o balinesa o de la quinta forca) s’hi amagués el president Puigdemont, van començar a escorcollar tots els autos que feien ferum de vodka, de soviet, d’ensalada o de muntanyes russes. I pobrets, com aquell dia que no van ni ensumar les urnes! (Ara que, pel que ens ha servit, ja les podien haver flairat totes.) Sigui com vulgui, quatre empordanesos, una extremenya, un argentí i dos russos van envair Andorra.

I, és clar, en aquesta situació i amb els andorrans acostumats a no fer la guerra, les portes de la frontera es van esbatanar i russos, argentí, extremenya, empordanesos i, com dirien els mitjans d’aquí dalt, dos residents, van conquerir, com a mínim durant dos dies, un restaurant andorrà: la Taverna Cal Roka. Carpaccio de gambes, calamars a l’andalusa, salmó amb crema de gambes vermelles, sèpia, cua de bou a la cordovesa, costelles de xai d’Aragó, tatakis, makis, gyozes, nigiris, bacallà i rom a la brasa, tiramisú, pastís Tatin, mochis, pastís de festuc, aigua d’aigua per als més aigualits, aigua amb bombolles per als fats, vi blanc ben fresquet, cafès, coca-coles, vitamines de les que ho curen tot i ratafia bisbalenca d’en Jordi i l’Empar, tot en companyia i amb l’amor d’un gallec, d’un granadí, d’un andorrà i d’un argentí.

Però el que no sabien els nostres dos invasors russos és que no són els primers. Segur que no han sentit a parlar mai de Borís Skossyrev, autoanomenat rei d’Andorra amb el nom de Borís I a principis de 1934, ni de Nikolai Popov, un dels dos promotors de la Torre dels Russos, la dona del qual (fotem-li Popova), diuen que lletja com un pecat, va fugir amb l’altre promotor, el nord-americà Fiske Warren. Som un país petit, sí; ple d’especificitats, sí; on tots ens coneixem, sí... però ens continua agradant que ens envaeixin... Sobretot si els invasors són dolços, com els russos de Can Massot, els russos del meu poble.