Confesso, amb una punteta de tristor i de vergonya, que he anat (massa) poques vegades a la Diada Andorrana de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. De trenta-cinc edicions, dues o tres és un suspens sense pal·liatius. No per cap motiu en concret, ans per aquella mandra atàvica de travessar el Mont-Lluís un tòrrid dissabte d’agost. Dels cops que hi he estat, recordo la qualitat, varietat i densitat de les intervencions i l’abassegadora informació acumulada al cap del dia, la calor africana de l’aula, aquella passió de son incontrolable que et venia havent dinat, el gran mèrit de trobar coneguts fora de context i fer-ne de nous i, com deien els fabricants finlandesos de telèfons, el connecting people. Però com que totes les ponències acaben apareixent en forma de llibre, gràcies a la tenacitat increïble de la Societat Andorrana de Ciències, la pena no és tan gran.
El tema de l’edició d’enguany era el de l’àrea funcional Andorra–Pirineus. Una àrea que des de sempre havia estat una realitat natural, i que a mesura que els estats van esdevenir uns monstres grans i complexos, va anar perdent plomes en favor de la burocràcia que els alimentava. Avui, l’àrea funcional són els fluxos de fronterers i les grans superfícies de la Seu on els andorrans ho troben tot més bé de preu —i més que n’hi haurà, com vam veure ahir a la portada. Sembla poca cosa, i segur que es poden fer més accions per recuperar aquella ancestral i harmònica connexió, encara que hi hagi lectors que, així que es publica alguna notícia de Runer o Baladrà avall, els ve un incomprensible atac d’urticària (de tant mirar-se el melic).
L'àrea funcional de què vostè parla és un nyap d'una grandària directament proporcional a les dimensions dels contractes eternament eventuals dels treballadors fronterers que treballen a l'administració. Una pena de discriminació que, per exemple, no afecta als passaports adquirits per qüestions d'intercanvis (reglats) de secrecions hormonals.
Respondre