x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
La tribuna

Caravaggio

Un artista polèmic, revolucionari, que va marcar els seus contemporanis
Actualitzada 18/08/2022 a les 06:45
André Berne-Joffroy, secretari de Paul Valéry, va escriure: “El que, després del Renaixement, comença amb Caravaggio és senzillament la pintura moderna.” Roberto Longhi afirmava: “Es parla de Caravaggio, indiferentment com a tenebrista o luminista. S’ha oblidat que, sense ell, no hi hauria hagut un Ribera, un Vermeer, un La Tour ni un Rembrandt. I Delacroix, Courbet i Manet haurien pintat d’una altra manera.” Precisament Longhi el 1920 el va reivindicar amb força després de tres segles de desconeixement. Un artista polèmic, revolucionari, amb una vida turbulenta, que, no obstant això, va marcar a foc l’art dels seus contemporanis i va exercir una enorme influència posterior.

Va tenir, és clar, amb la seva manera de ser i de pintar, violents contradictors a l’Església i en el món de l’art. Nicolas Poussin poc després de la mort de Caravaggio va arribar a dir: “Va venir a destruir la natura.” Un prelat, exasperat en veure a Santa Maria del Popolo de Roma La conversió de Sant Pau, una de les seves obres més famoses, va etzibar-li: “Per què has posat un cavall al centre i Sant Pau a ter­ra? El cavall és Déu?” La resposta no es va fer esperar: “No, però està il·luminat per la llum de Déu.”

I, efectivament, la llum és essencialíssima en la seva obra. N’és un element tan determinant com el dibuix i la pintura. El raig de llum és quelcom no natural, exterior al quadre, però que aporta una potència especial a la imatge i defineix el conjunt de la composició. Caravaggio és un mestre de l’estructura, de la disposició de les línies de força, dels contrastos interns que fan de les seves pintures un prodigi d’equilibri dinàmic. Va donar al clar­obscur la tècnica definitiva enfosquint les ombres (fins al negre absolut) i transformant l’objecte en un reclam de la llum. Era molt ràpid pintant i no feia dibuixos previs ni esbossos. Els colors purs, a la manera veneciana, contribueixen generosament a la teatralitat del conjunt.

Caravaggio fou un artista únic, provocador. Algú ha dit d’ell que posseïa al mateix temps la més fina de les tècniques i la més heretge de les mirades. Podia representar tant la sensualitat com la brutalitat. I era absolutament lliure en la tria dels seus models, extrets la majoria d’entre les capes més pobres de la societat. L’escriptor britànic John Berger va dir d’ell: “Va ser el primer pintor de la vida com la sent el popolaccio, la gent del carrer, els sans-cullotes, el lumpen proletariat, les classes baixes, els baixos fons.” Gairebé cada quadre seu era motiu d’escàndol perquè es negava a idealitzar les figures. No ha remès del tot la polèmica que va esclatar després de la presentació de La Mort de la Verge, on Maria apareix embarassada, en un recinte molt humil, envoltada d’alguns apòstols i de Maria Magdalena, en una escena lliure d’ornamentació i de moralina.

Michelangelo Merisi da Caravaggio (Milà, 1571-Porto Ercole, 1610), era fill de Fermo Merisi, magister, és a dir, arquitecte, de Francesco I Sforza duc de Milà i marquès de Caravaggio. Va entrar als 13 anys al taller de Simone Peterzano, deixeble de Tiziano. L’escola veneciana i especialment Giorgione el van influir des de l’inici. Als 18 anys se’n va a Roma, ciutat en ebullició artística sota el regnat del papa Sixt V. Allà viu com pot, freqüenta els baixos fons, fins que el descobreix Pandolfo Pucci, germà d’un cardenal que havia protegit Cellini. Li ofereix alberg i menjar. D’allà en surt Noi mossegat per un lluert, que es considera la irrupció de la instantània en la pintura. Diversos protectors ocasionals, com Antidevuto Gramàtica i Onorio Longhi, el sostenen fins que és recomanat al Cavalier d’Arpino, pintor favorit de la societat romana i membre de l’Accademia degli Insensati. Havia triomfat, però el seu temperament rebel el dugué a ser acusat i empresonat diverses vegades. Va confessar l’assassinat d’un contrincant seu en el jocs de la pallacorda. Es va escapar de la presó del Castell de Sant Angelo de Roma i va refugiar-se a l’illa de Malta (1607), Sicília i Messina (1609). Amnistiat per Roma, morí a Porto Ercole per un accés de febre als 39 anys.

Revolucionari de l’art, superador del manierisme, cim culminant del barroc, va imposar un llenguatge innovador, realista, teatral, escollint en cada tema l’instant més dramàtic, el que explica la gran actualitat de la seva obra. Poques dècades després de la seva mort, Giovanni Pietro Bellori, historiador del barroc italià en el segle XVII, a Le vite (1672), ens el retrata: “Es posà a pintar segons el propi geni, no mirant gens i fins i tot menyspreant els meravellosos marbres de l’Antiguitat i les cèlebres pintures de Rafael.”

Caravaggio, geni i figura.
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2022 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts