Ja hi som. De ple en la canícula. Els dies més calorosos de l’any. I mira que aquest any arriben amb uns antecedents difícils de superar. Des de final de la primavera les temperatures són altes, constants i aclaparadores. Sempre fa calor a l’estiu. Però fa de mal recordar tanta calor, tants dies seguits. On són aquelles nits fresques amb què fèiem enveja als visitants? Aquella rebequeta que calia agafar sempre, per què refrescava un cop baixava el sol? Aquest estiu, ni rebequeta, ni fresca. I no ens queixem, que el mosquit tigre encara no ha arribat al país. I així anem fent, com ànimes en pena comptant els dies que falten per marxar de vacances i gaudir de la brisa marina -o del ventilador-, però d’alguna mena de brisa. Arrapant-nos a les parets del carrer, buscant l’alenada d’aire condicionat que s’escapa per la porta de les botigues o esquivant la rebufada d’aire infernal dels seus motors. Mirant de gestionar la calorada de la millor manera possible, amb algun líquid fresc, i els peus al sol. Respirant a poquet a poquet, provant de no moure’ns gaire, com un llangardaix faquir, sobre la teulada roent. En plena canícula, amb les vacances a mig fer i amb el material de l’escola cridant-nos des dels prestatges de les botigues, no fos cas que oblidem per un moment que els dies de descans són un miratge temporal. Esperant -ingenus- que refresqui de nou, perquè comenci a ploure durant dies, sota un cel gris, terres erms i enfangats, esllavissades i tempestes elèctriques. Ens queden quatre dies de bon temps. Temps canviant que ens aboca a un canvi climàtic que ha arribat per quedar-se.