.

x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
La tribuna

Canviar el país sense despentinar-se

Caldrà veure si el nacionalisme de Johnson era passatger o ha arribat per quedar-se
Actualitzada 28/07/2022 a les 07:53
    Iago Andreu-Sotelo
Els canvis de lideratge, com el que es viu al Regne Unit després de la renúncia de Boris Johnson, provoquen una reflexió sobre líders anteriors. No cal fer cap enquesta per saber quin ha estat, segons l’opinió pública, el millor primer ministre que ha tingut la Gran Bretanya des de la Segona Guerra Mundial: Winston Churchill, heroi de la resistència contra l’Alemanya nazi, guanyador de la Guerra i pare de la pàtria.

La ciència, però, no sempre circula pels mateixos camins que l’opinió de la majoria. Els acadèmics han estudiat l’actuació dels 15 primers ministres que el Regne Unit ha tingut des del 1945, avaluant-ne la capacitat d’implementar les polítiques i de transformar la societat, i en la majoria d’estudis hi ha dos noms que sobresurten: el del laborista Clement Attlee (1945-1951) i el de la conservadora Margaret Thatcher (1979-1990).

¿Què poden tenir en comú Attlee, un home discret, avorrit i gris, i l’arxiconeguda Dama de Ferro, que no deixava ningú indiferent i que ha protagonitzat pel·lícules, sèries i fins i tot alguna cançó punk? Doncs que l’un i l’altra van contribuir a donar forma als dos models econòmics i socials que han marcat l’evolució de la Gran Bretanya –i d’Europa– des de la Guerra. Attlee i Thatcher no es van adaptar a les circumstàncies, sinó que van crear les circumstàncies; eren el que s’anomena weathermakers. Van transformar profundament el país i per fer-ho van provocar dos canvis fonamentals: el del propi partit i el del partit opositor.

El mandat d’Attlee queda lluny, però en aquells anys es va bastir el National Health Service, buc insígnia de l’Estat del benestar, i es van posar les bases de la indústria nacionalitzada en sectors com la siderúrgia, la mineria o l’automoció. Al fer-ho, Attlee no només va consolidar el partit Laborista com un partit socialdemòcrata –allunyant qualsevol temptació socialista–, sinó que també va provocar un canvi en el Partit Conservador, que va passar de ser el partit de les elits a ser una força transversal defensora de l’statu quo i de la unitat nacional: el one nation conservatism. Entre els grans exponents del keynesianisme i de l’economia planificada al Regne Unit no només hi ha primers ministres laboristes, com el mateix Attlee, Harold Wilson o James Callaghan, sinó també líders conservadors com Harold MacMillan, Edward Heath o Anthony Eden. Del 1945 al 1975 els conservadors britànics eren tan defensors de l’economia mixta com ho podia ser a França el general De Gaulle durant Les Trente Glorieuses.

Com Attlee, Thatcher també té entre els seus mèrits: el d’haver canviat profundament un país i el d’haver transformat dos partits. Amb el thatcherisme els conservadors van abandonar la vella aspiració de defensar l’statu quo i la unitat per passar a ser abanderats de la reforma i de la divisió. Del one nation conservatism es va passar al neoliberalisme: economia de mercat, esforç i meritocràcia i ortodòxia en la gestió dels recursos públics.

Com el 1945, el 1979 el sisme va ser de tal magnitud que va acabar afectant el partit opositor: amb Tony Blair i Gordon Brown, el Partit Laborista va deixar la socialdemocràcia per abraçar el liberalisme social, una mena de thatcherisme d’esquerres que els va permetre estar més d’una dècada en el poder. Una opció molt similar al que ja havia posat en pràctica Felipe González a l’Espanya dels anys 1980; no debades, Thatcher va anomenar González el seu alumne més avançat.

¿Què queda de l’antic thatcherisme al Partit Conservador després del pas turbulent de Johnson per Downing Street? Ben poca cosa. El 2010, els tories van tornar al poder de la mà de David Cameron, que era rigor thatcherista maquillat per la modernitat de Blair. Però el 2016 el referèndum sobre el Brexit va enviar Cameron a la paperera de la història i el Partit Conservador va semblar tornar al one nation conservatism de la mà de Theresa May i del lema A country that works for everyone, que li va permetre créixer en els feus tradicionals del laborisme del nord d’Anglaterra.

El revival demòcrata-cristià de May va ser un miratge i de seguida els tories van començar un nou camí: el del nacionalisme desacomplexat amb elements populistes i il·liberals. En els darrers anys el grup parlamentari conservador s’ha anat farcint amb noms i opinions que fa una dècada només haurien tingut cabuda al United Kingdom Independence Party (UKIP).

Després de Johnson el canvi s’està fent encara més evident. De la plèiade de diputats que han optat a succeir-lo, gairebé cap representa el rigor en la gestió, l’economia de mercat i l’obertura que van marcar els anys que van del 1979 al 2016, el període més reeixit de l’economia britànica des del regnat de la reina Victòria. Rishi Sunak és l’únic que s’acosta a aquest perfil. Liz Truss, Penny Mordaunt i Kemi Badenoch són totes tres representants del nacionalisme populista i del revisionisme contra la globalització, el multiculturalisme i l’extensió dels drets civils.

Sunak ha guanyat totes les rondes de les primàries del partit, però és probable que unes bases escorades cap al nacionalisme acabin donant la victòria a Truss en la cita final del setembre. Fins i tot si Sunak fos l’escollit ho tindria difícil per tornar a unir els tories al tomb de l’ideari neoliberal.

Estem davant d’un canvi profund del model socioeconòmic britànic, és una evidència. Va començar el 2016 i encara no s’ha aturat. El nacionalisme de tall populista és un dels resultats probables, això també sembla evident; ha passat en diversos països occidentals i fins i tot el Partit Laborista va tenir el seu momentum nacionalpopulista amb Jeremy Corbyn, tot i que ara Keir Starmer ha retornat a un discurs clàssic que recorda més a la grisor d’Attlee que a la retòrica seductora de Blair o Wilson.

El desenllaç és incert, potser el nacionalpopulisme de Johnson ha estat una febrada més dins del sisme provocat pel Brexit o potser ha arribat per quedar-se. El que falta és el líder catalitzador, el weathermaker que ­–com Attlee o Thatcher– sigui capaç de dibuixar la cara de la Gran Bretanya durant més de 30 anys.

L’escenari està obert, però es pot constatar una certesa: en un segle, el Regne Unit ha passat per un model de lluita de classes anterior a la Segona Guerra Mundial, un model keynesià i d’economia planificada del 1945 al 1979, un model neoliberal entre 1979 i 2016 i un model encara per definir marcat pel Brexit i la reacció a la globalització. Però en tots ells ha mantingut el sistema de partits, el mecanisme electoral, la democràcia representativa i la monarquia parlamentària. Tot plegat simbolitzat per una reina, gairebé centenària, que veu passar els primers ministres i els canvis de model socioeconòmic sense modificar el seu pentinat, literalment sense despentinar-se.

Més enllà dels pentinats, preservar les institucions és la millor lliçó que Andorra pot aprendre de les crisis britàniques. Preservar les institucions i no voler forçar ser el líder catalitzador, perquè a Andorra els canvis socioeconòmics van per altres camins i qui vol ser el líder que els preconitza, els provoca i els pilota acaba durant menys que la curta estada de Johnson al número 10 de Downing Street.
Etiquetes
5
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2022 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts