A veure si ho entenc

A veure si ho entenc bé, sense necessitat de dibuixos o powerpoints. Segons el president de l’Associació de Propietaris de Terres, el senyor Josep Duró, el problema de l’habitatge a Andorra és que la gent necessita llocs on viure, el sòl disponible és escàs i la situació actual és de caos urbanístic. Una de les solucions és resplendent i senzilla: que tots els que sobren (diguem-ho millor: els que no hi caben) visquin a l’altra banda de la frontera. Per exemple a Anserall (on hi ha un munt de sòl urbà que esgarrifa) o a la Seu. És el model del principat de Mònaco (amb un 80% de fronterers) o el de Luxemburg (45% de fronterers, repartits en tres països). Els que podran residir dins de les antiquíssimes fronteres de les Valls seran, doncs, els escollits, potes negres, residents passius i youtubers. Segur que és una bona sortida, i que l’alcalde del municipi de Valls de Valira que ha rebut la trumfa roent està esperant amb candeletes que li demanin requalificar unes quantes hectàrees de terreny per construir-hi dos mil pisos. Com que van sobrats d’aigua i de recursos, no els vindrà d’aquí. Però el mirall monegasc no és nou. Ja va ser font de disputes fa més de cent cinquanta anys, i no ens en vam acabar de sortir. Aquests ulls mortals han vist estudis, als anys de l’alegria, que asseguraven que a Andorra hi podien viure vuit-centes mil persones, amb aquella patxorra. Tot el que estem fent ara és marejar la perdiu i no encarar quin és el veritable problema. Hi ha límits al creixement? Qui s’atreveix a posar-los? Quant temps més podrem suportar aquesta fugida cap endavant?