Creat:

Actualitzat:

Poques coses provoquen tanta desolació com un foc. Veure cremar un bosc genera ràbia i impotència; i tristesa un cop cremat, amb tot el paisatge vestit de dol rigorós. Amb la calor (ja no dic amb l’estiu, que no sabem ni quan comença ni quan acaba), les imatges de flames calcinant el forest són habituals, i cada vegada ho seran més en aquest món que estem entossudits a carregar-nos a marxes forçades. Fa dècades que els boscos estan deixats de la mà de Déu, perquè la mà de l’home ha deixat de treballar-los i, per tant, de tenir-los nets fent llenya, fressant els camins o portant-hi els ramats a péixer. El foc s’endú amb poca estona tot allò que hem deixat d’endur-nos en anys. Els experts ens diuen que cada vegada la situació és més perillosa, que els incendis contra els quals dia a dia és més complicat lluitar aviat només podrem fer que contemplar-los mentre ho arrasen tot i nosaltres plorem, fem la dansa de la pluja o resem a Sant Ermengol. A casa nostra també ens han dit que no n’estem exempts i, de fet, la sequera que hi ha és evident i innegable. Andorra també pot cremar, i prohibir focs artificials o tancar barbacoes són només pedaços necessaris que no venen a solucionar el problema. Som conscients que un dia aquest verd es pot convertir en negre cendra? I que cada vegada tenim menys aigua? Aquesta calor tan pesada, aquesta secada i la manca de precipitacions auguren un estiu difícil que ens ha de fer témer, a tots plegats, de patir també algun ensurt. Si de cada deu focs, nou són causats per l’ésser humà, anem amb tant de compte com puguem, perquè un cop cremat ja no hi ha res a fer.

tracking