Sometent

Quan el periodista més o menys jove arribava al petit univers de la comunicació andorrana acostumava a tenir la sort de la il·lustració per part d’un veterà, del gremi o d’instàncies polítiques, o judicials, que el “posava al dia” sobre els diferencials andorrans, sobretot pel que fa a les institucions, càrrecs, noms en general.

Ràpidament s’havia de fer càr-rec del que és un batlle, però que no existeix cap Ajuntament, ni municipi, de què hi pinten els cònsols, els consellers i de fer servir adientment aquestes denominacions, sense errades que el condemnaven a la burleta condescendent dels andosins “de pota negra”.

Entre aquestes singularitats, no només de lèxic, sinó de funcions, a la cua de la “lliçó” i, si quedava temps, venia el sometent, aquell cos civil de seguretat que formaven els caps de casa, quan els cridava l’autoritat competent.

L’instructor del nouvingut acostumava a explicar que el sistema obligava cada cap de casa a mantenir en funcionament almenys una escopeta, i sortir amb ella a l’espatlla per atendre la crida, a toc de campana, quan es presentava una emergència. En aquella primera meitat dels no-ranta del segle passat, es presentava més aviat com una anomalia del sistema. Feia dècades, des de les vagues i els aldarulls dels treballadors que havien “pujat” per construir la central de FHASA, que s’havia creat el Servei d’Ordre, després de policia; però amb sis agents, un cap i una moto com a efectius totals.

Així s’expliquen fàcilment les imatges, que de tant en tant es difonen des de l’Arxiu Nacional, d’aquells homes armats, custodiant algun visitant il·lustre, potser fins i tot el Copríncep francès Charles de Gaulle. El cas és que l’informador saberut dels noranta remeiava l’explicació tot assegurant que, per antiquada que semblés, la normativa del sometent mai no s’havia abolit.

També es deia que ningú no s’havia recordat de retirar la declaració de guerra a Alemanya (la primera o la segona?), per bé que aquestes i altres històries que circulen puguin tenir poc d’història i bastant de relats de padrins o padrines a la vora del foc, en la versió primigènia encara no definida de “contacontes”.

El cas és que fa pocs dies hem pogut llegir al Diari –on, si no?– la que podria ser ben bé regulació definitiva d’aquesta “defensa civil” a l’andosina. El que havia estat una obligació esdevindria ara un voluntariat, obert als homes –hem llegit bé, homes?– d’entre divuit i seixanta anys que s’hi vulguin afegir.

Se suposa que es faran les inscripcions al registre corresponent, tot esperant que es faci necessària la seva contribució al bon ordre i seguretat nacionals, a l’auxili de la població que en un moment ho pugui necessitar, molt probablement com a auxiliars dels cossos especials oficials i algun voluntariat més, com ara el de la Creu Roja.

La veritat és que aquesta imatge del sometent excita la imaginació i qualsevol dia l’Albert, o l’Iñaki, o algun més dels bons creadors del país, ens delectarà amb una de les seves excel·lents novel·les històriques, o qui sap si històries reals i documentades, amb tota la càrrega de romanticisme que la figura suggereix, amb la seqüela d’una producció llarga en imatges, si arribés al cas.

Potser aleshores –per ara sembla difícil si no fos com a espectacle a l’estil de l’Esteve Albert– el gran campaner honorari d’Encamp, Robert Lizarte, ens faria conèixer i escoltar el toc d’a- lerta i convocatòria, el toc a sometent.