Amb unes eleccions a tombar de la cantonada la classe política del país es prodiga en actes públics de tota mena. La figura guanyadora en presència mediàtica aquestes darreres setmanes és Conxita Marsol, cònsol major d’Andorra la Vella, amb aparicions en àmbits i activitats de tota mena. Res més lluny del meu propòsit que valorar l’efectivitat, els beneficis o les pèrdues que tan frenètica activitat pública pugui donar com a resultat; en qualsevol cas, la pràctica no és cap novetat. He esmentat la cònsol major, perquè em va cridar l’atenció un comentari a la notícia d’aquest diari de la instal·lació dels nous parquímetres de la capital. El 98% dels comentaris “anònims” als canals digitals destil·len bilis, rancúnia, etc. I el més assenyat és no llegir-los i encara menys, replicar-hi. El qui signava anònimament Bordes d’Envalira, però, formaria part del 2% restant. Amb els parquímetres com a exemple puntual posava el dit a una de les grans nafres del país: la sobredimensionada estructura administrativa. I no és pel Govern del país -que també-. Els vuit comuns gaudeixen d’unes competències i recursos que, de facto, els converteixen en actors centrals d’aquesta. Reprenent Bordes d’Envalira, que hagin estat incapaços de consensuar un model únic de parquímetre i pagament unificat per a tot el país és una baula més de la cadena de diferències que massa sovint els enfronten en lloc d’apropar-los. Els exemples d’aital manera d’actuar, que són munió, queden a la tria del lector. Sembla impossible que en 468 km² cohabitin vuit idiosincràsies disposades al que faci falta per marcar diferencies; però és el que tenim.
