Una història de lluita (V)

Algunes persones amb discapacitat no es consideren discapacitades. Pot haver-hi dues explicacions possibles a aquesta situació.
La primera és la conseqüència d’una conformitat que podem qualificar de normalització, ja que les persones amb discapacitat intenten viure com a persones sense discapacitat i per integrar-se a la societat negocien la seva vida perquè aquesta sigui la més normal possible i així ser acceptats, però la recerca de la identitat, el jo i la discapacitat caracteritzen aquesta normalització com una pèrdua de la pròpia identitat passant a ser una negació opressiva que trauria a la persona la seva veritable identitat.

La segona explicació podria ser una acceptació de la discapacitat com a característica que cobreix tota la personalitat de la persona i seria la millor posició ja que això permetria fer una distinció adequada entre discapacitat i discapacitació i lògicament no es pot justificar l’exclusió d’algú o la disminució de la humanitat d’algú. Integrar la discapacitat com a part integrant de la identitat és totalment coherent amb la idea que l’experiència social objectiva s’ha d’enriquir amb l’experiència subjectiva i aquesta experiència subjectiva s’ha d’introduir en el model social ja que això és totalment necessari per no excloure les persones amb alguna discapacitat, així com per donar una resposta adequada a les expectatives intrínseques a la discapacitat. A més, el fet de que conèixer-se a si mateix és el primer pas cap a l’apoderament.

Les persones amb discapacitat han aconseguit crear una identitat de discapacitat en unir-se al voltant d’una experiència social objectiva d’exclusió de la societat enriquida per una experiència subjectiva. Aquesta identitat es crea contra la idea negativa de la societat que de vegades porta a la negació de la discapacitat. Una societat inclusiva ha de considerar la discapacitat com una característica més.