Aquí s'hi juga

Abans —fins no fa pas gaire— es creia que la vida es produïa per generació espontània. Aristòtil, sense anar més lluny, n’estava convençut. Tot era (relativament) senzill. Deixaves en un racó un sac amb llana i al cap d’uns dies te’n sortien ratolins perquè sí, perquè era cosa de la natura, que funcionava tota sola. I els mosquits, les granotes i les serps neixen de les aigües somes, i els agents causants de les malalties creixen als miasmes de les molleres i pantans. Era un pensament magnífic, que t’estalviava un munt de problemes: havies d’observar el prodigi i prou, sense necessitat de fer-te gaires preguntes més. Una cosa semblant ens passa ara a tots plegats amb el boom de la construcció. Cada dia veus més grues i promocions i desmunts i arribes a la conclusió que és un fenomen natural i indeturable, potser enutjós, com la secada i les pedregades que fan malbé els camps de tabac, però contra el qual ningú no pot fer res, perquè és com és, un atzar còsmic. Que no ha passat així tota la vida? Que no és, per ventura, un indicador infal·lible de salut econòmica, pressupostos sanejats i de progrés material? Que no se’n beneficia tothom, cadascú a la seva manera? Que no venim d’uns precedents encara més caòtics i desendreçats? I, mentrestant, ens ho mirem tots amb la mateixa estupefacció que va mostrar el coronel Renault a la cèlebre escena de Casablanca, quan ordena als gendarmes que tanquin el cafè del pobre Rick: «Quin escàndol! Quin escàndol! He descobert que aquí s’hi juga!» —mentre li donen el sobre amb la paga.