La brillant idea de tancar la trobada de l’OTAN a Madrid amb una recepció al Museu del Prado és potser la imatge més impactant en l’àmbit mediàtic que ha deparat la cimera. En efecte, veure els líders mundials admirant les obres de Tiziano, Velázquez, Goya i tants altres artistes genials, ha servit per humanitzar una reunió en la qual es parlava d’incrementar exponencialment la despesa militar per fer front a l’amenaça russa.
En tot cas, posar en valor la cultura és sempre una bona notícia i l’èxit assolit amb aquesta iniciativa hauria de fer reflexionar els dirigents polítics, sobretot els del sud d’Europa, que sempre han menyspreat aquest tresor de valor incalculable. Invertir en cultura és fer-ho en educació, en tolerància i en coneixement. Convé recordar que encara que la vida només pot ser viscuda cap endavant, el cert és que només pot ser compresa mirant enrere.
Això no treu que aquesta genial idea del president del govern espanyol pugui emmascarar la terrible realitat de la qual parlaven els polítics reunits vora els meravellosos quadres dels mestres antics. De fet, quan Zorba el grec cridava, en una escena de la famosa pel·lícula, “quin desastre més esplendorós”, hom diria que s’estava referint precisament a l’esdeveniment museístic organitzat a Madrid.
Efectivament, no podem oblidar què significa estar parlant d’una guerra que ens afecta directament. Segurament no hi ha alternativa, perquè precisament el que tenen les autocràcies és que no actuen respectant els drets d’opinió, manifestació i reunió. I si no, els que s’oposen tan radicalment a l’actuació dels països de l’OTAN que intentin manifestar-se a Moscou en contra de la guerra, a veure quin és el resultat.
Dit això, no podem deixar de recordar mai que, com deia el magnífic escriptor francès Paul Valéry, “la guerra és una massacre de persones que no es coneixen en benefici de persones que es coneixen però que no es massacren”.
