Moles i molins

Fins a la invenció de les màquines de vapor, durant el llarg període que va entre l’imperi romà i el segle XVIII, la tecnologia més complexa de què disposàvem era mecànica aplicada: els orgues, els rellotges, els panys i els molins. La resta, politges, palanques i força animal. Ara no donem gaire importància a les moles farineres. Són, en el millor dels casos, una curiositat: supervivents d’un temps remot fora de context, que ens interroguen des de la perifèria d’aquest urbanisme voraç que tot ho ha envaït. El més freqüent és que siguin una ombra, un record, amb prou feines un esment en un document o, si hi ha sort, en la memòria dels padrins. En els millors dels casos, han estat objecte de reconstruccions nostàlgiques i puntuals. Una imatge fantasmal, els fòssils d’una Andorra idíl·lica de prats, segles i cavallons.

Però els molins eren essencials: aprofitaven l’energia en un món que vivia sense, donaven un servei bàsic a la comunitat i, per tant, eren punts de trobada i d’intercanvi social. La xarxa de molins que hi havia a tot Andorra dibuixen la cartografia de les relacions entre veïns, el paper essencial dels cursos d’aigua per a la vida d’un país pagès. Van ser els primers generadors d’electricitat: es van avançar a un món que acabaria per devorar-los.

Aquesta tarda, al Consell General, la Francina Pons presenta el llibre que ha dedicat a aquest patrimoni i que li ha editat Aloma. Els ha seguit tots (i n’hi ha molts!). Ha tornat a omplir de vida un paisatge que fins ara només intuíem, i tots li hauríem de donar les gràcies.