.

x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
La tribuna

Creu Grossa

Era una zona solitària i un dels camps de joc dels nens
Actualitzada 05/07/2022 a les 06:23
Des de la capella de Sant Andreu el camí s’estrenyia i baixava lleugerament per una àrea de roques arrodonides prop de les instal·lacions de Radio Andorra, un enorme edifici una mica fantasmagòric que estava més o menys on ara hi ha l’hospital de Meritxell. Un lloc on potser hi treballava molta gent, però que a nosaltres quan ens hi atansàvem ens semblava sempre buit, com si fos un lloc protegit i inaccessible: gent invisible de la ràdio.

Per aquesta banda una estreta carretera pujava des de Doctor Mitjavila, i abans d’arribar a l’edifici hi havia dues places de pàrquing on mai hi aparcava ningú. De fet, tota aquesta zona era solitària i un dels camp de joc dels nens de la Creu Grossa. Al camí que des de Radio Andorra pujava fins a l’ermita de Sant Andreu hi havia esbarzers on a l’estiu collíem mores. Eren vermelles i negres, petites i grosses. No les agafàvem per portar-les a casa, les manegàvem del temps, massa calentes i tot sovint ens feien mal de panxa.

El carrer de la Creu Grossa era també de sorra, i a la meitat de camí hi havia la creu que li dona nom i que durant molt anys havia guiat els caminants i protegit la gent del poble.

Si pujaves des de Meritxell, a l’esquerra hi ha havia un alt mur de pedra, i per damunt prats i més prats on per primavera creixien les grandalles.

Quasi no hi havia cotxes i tot es movia a poc a poc. Hi havia avis que passejaven tranquil·lament i nens amb bicicleta i, molt de tant en tant, volaven pedres i pedrades.

A la part inferior, a tocar de Meritxell, un petit mur de pedra protegia el desnivell. Allí ens asseiem, i per Setmana Santa veiem passar homes amb caputxa, ciris, creus, i sobretot els romans que xalaven d’allò més. Era potser l’única diversió d’una setmana en la qual tothom havia de viure entristit i on per la ràdio sols s’escoltava música clàssica. Passava la setmana, i lluitàvem al carrer amb espases de fusta i escuts de cartró.

De vegades, en somnis retorno a aquests paratges, els sobrevolo i potser per aquest motiu els escric. Ho he dit d’altres vegades, no sento nostàlgia del temps passat; sols temps que ha passat, i he tingut la immensa sort d’haver viscut i que ara busca alguna manera de sobreviure.

El faig servir com a plataforma, com a fons del quadre des del qual escric aquesta Tribuna.
Hi ha moments en què l’espectre del present és confús i convé poder sortir i recrear-se amb escenes agradables... com quan el metge ha de punxar un infant i li diu: “Pensa alguna imatge positiva.”


I aquí estan una part d’aquests bons records. Llocs que ja no existeixen han construït els nostres fonaments. De vegades, mirar enrere serveix per encarar un futur millor.
  • #1 Bona memòria!
    (05/07/22 13:47)

    Bona memòria Ramón!!
    Pujant pel camí, des de l'Avinguda Meritxell, als prats que hi havia a l'esquerra per sobre dels murs de pedra, també s'hi feien carbasses, que buidàvem, les hi fèiem ulls i posàvem una espelma encesa dintre quan era fosc.
    A l'alçada de la Creu Grossa, s'intuïa una construcció integrada en el mur de pedra, tancada amb una porta de fusta, que ens tenia força intrigats.....

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2022 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts