De refugis i aparadors

Ens hem acostumat que els nostres carrers estiguin pensats per atraure turistes. Ens hem acostumat que la fleca on comprem el pa sigui una cafeteria orientada al turisme. Ens hem acostumat que als nostres supermercats la meitat de les rengleres estiguin omplertes de productes no necessaris per al dia a dia, no pensats per a qui va a comprar per viure. Ens hem acostumat que les nostres farmàcies tinguin tot el que els turistes poden desitjar però ens hagin de demanar les pastilles més bàsiques. Ens hem acostumat a fer cues i a trigar molt més per anar als llocs perquè ara fan no sé què per atraure turisme. Ens hem acostumat a pagar molt més cars els pisos on vivim perquè molts d’ells estan destinats d’una manera o una altra a turistes presents o futurs. Ens hem acostumat a plegar a les tantes tots els dies de la setmana per no molestar el més mínim els turistes. Ens hem acostumat a cedir les nostres muntanyes a la seva explotació turística. Ens hem acostumat a omplir d’atractius no naturals tots els nostres atractius naturals. Per poder fugir i evadir-nos d’aquest país-aparador, és cert, disposem d’alternatives. Hi ha molts trossos de natura protegits de les urpes de l’explotació turística –aquell cim d’allà, aquella ruta per aquells llacs, aquell tros de carena... I també tenim casa nostra, evidentment. Cada cop que em deixo caure per les Pardines –o pels recs de l’Obac o del Solà–, però, penso que és el més semblant a un refugi democràtic contra el nostre país-aparador. Democràtic en el sentit que és assequible, un refugi assequible per a qui no té les condicions per aventurar-se més enllà a la muntanya; assequible per a qui només té una mica més d’una hora lliure per escampar la boira; assequible per a qui no té un pis on refugiar-se perquè, expulsats pel mercat a habitatges cada cop més petits –i tot i això més cars–, casa no és casa. Ara, però, sembla que també ens haurem d’acostumar que els nostres refugis es transformin en atractius per al turisme, a renunciar als espais on tot­hom, absolutament tothom, podia treure el cap de la bombolla i agafar una mica d’aire. Hi ha coses més greus –i tant–, però hi ha gotes que vessen gots i que ens recorden que passarem tots els límits.