Alto les seques!

“Unes seques per a un senyor que es porta el pa”, m’explica l’Empar que, segons el seu pare, feia la cantarella dels cambrers de les fondes de Barcelona de finals del segle dinou quan s’havia acabat el bròquil, els cigrons mal cuits eren bales del quaranta i els ous ferrats, ballarines amb enagos.

Però, quan l’Empar i jo érem noietes, no distingíem entre el bròquil i la coliflor, les patates rosses eren trumfes fregides gens braves; l’ensaladilla era tan russa com en Demis Roussos; la crema no era catalana, sinó de Sant Josep; la grana de capellà no tenia res a veure amb els músics ni duia moscatell incorporat ni era típica de la ciutat d’en Nyoca; podíem menjar penca o morro, però ens n’agradava la ventresca; el bacallà s’esqueixava, el pa es llescava, la xocolata es venia en rajoles i la menjàvem a preses; distingíem els gats de les llebres i els cargols bovers dels bocamolls; l’aigua espatllava els camins i criava granotes, però era incolora, inodora i insípida; les begudes alcohòliques duien alcohol i la llet era llet i la soja era soja, i, com aquell que enclou els deu manaments en dos, el pa era pa i el vi era vi.

Ara que l’Empar i jo ja tenim allò que en diuen una edat, fa temps que ja no es menja llet de mico viudo ni callemus en cassola ni una mica de tot i no gaire de res, i ja no sabem exactament què ens posem a la boca. Els restaurants gasten molta tinta per anunciar els plats que ofereixen (diners que no inverteixen en la qualitat del menjar), però sempre et foten. Hi ha llocs on necessiten dues o tres ratlles per anunciar una amanida: “Amanida verda de l’hort de casa amb tonyina del Mediterrani, arbequines del Masroig (sic), advocat (sic) amb salsa d’ou dur de gallina polla, rúcula (sic) i maionesa de codony”. Quan ho has acabat de llegir tens tanta gana que ho demanes directament perquè tot t’agrada. Però, coi de recoi (mossèn Ramon em va renyar l’altre dia), l’amanida també porta pebrot de tots colors, pinya sense kirsch, ceba, marfull, cogombre pudós, fonoll, matafaluga i celiandre: ecs! Què els costava anunciar només amanida o gastar tres línies més de la carta. Es mereixen que m’aixequi de taula i foti el camp, encara que després senti cridar el cambrer: “Alto les seques, que la senyora s’ha agraviat”.