Acabaríem abans

Acabaríem abans si, en comptes d’anar fent un projecte aquí, un allà i un altre més enllà, només se’n redactés un que ens servís per a tot. Així ens estalviaríem les parts comunes de cada informe (total, sempre són vaguetats de copiar i enganxar). Segur que els xicots de la consultora –perdó, del consulting– ens farien un bon preu. No serveixen de gran cosa les accions aïllades: una tirolina aquí al mig, ara un mirador dalt d’un cim, un circuit d’orientació o de retrobament meditatiu entre arbres, unes lluminàries, torres-observatori, pistes de descens de bicicletes, telefèrics, passarel·les, pontarrons, cremalleres, trenets i carrilets, fontanes, filactèries, gazofilacis i cornucòpies: són pins que no ens deixen veure el bosc. S’ha de pensar en gran, think big, com diuen els que en saben. Si del que es tracta és convertir el país en un parc temàtic, que ho sigui de punta a punta, des del Runer fins que s’acaba la Solana. Que a les garites que la policia té als passos fronterers, reconvertides en taquilles, ja es pugui comprar una entrada que et doni dret a tota mena d’experiències, aventures i emocions. Perquè no ens enganyem: el visitant ja no puja per la bellesa del paisatge, per les prades virginals, per les marmotes que xiulen, per la serenitat mineral de les tarteres. La natura és avorrida o, dit d’una altra manera, va al seu ritme. El turista el que vol és ser dinamitzat. Millor encara: ecodinamitzat. Sobretot no ens oblidem del prefix eco, que tot ho cobreix i tot ens ho perdona. No l’eco que et retornen les muntanyes, que aquest també és ensopit: l’altre, el dels iogurts.