La 'propietat' dels escons al Consell

Durant la setmana, que acostuma a ser el termini per respondre a l’enquesta que planteja el Diari, la gran majoria de lectors que s’han expressat ha considerat que els consellers generals escollits pel Partit Liberal i que han abandonat la formació política haurien de renunciar també als càrrecs en el legislatiu.

Sembla de pura lògica que aquells que han estat votats dintre d’un pack, que és la llista tancada i decidida per una força o coalició política, si l’abandonen, cedeixin les “cadires” a persones que continuïn fidels al col·lectiu del qual han sortit. I tanmateix, la legislació els empara,¡: els càrrecs són de la seva propietat personal. Ho marca així la llei, calcada de la que regeix al sud del Runer.

Potser per això, un polític tan expert com Josep Dalleres –cal felicitar-lo i felicitar-nos pel seu nomenament com a un dels “set savis” del Consell d’Europa– proposava no fa gaire el retorn al sistema electoral antic, amb les llistes obertes. I sembla que en un país de la mida del nostre, on tothom es coneix, es respectaria més la voluntat de l’elector, que no hauria d’empassar-se candidats que no li mereixen confiança, o que rebutjaria en un altre cas, per l’atracció del cap de cartell.

La pregunta seria: per què haig d’afavorir el nomenament de qui o quina considero que no reuneix les condicions que em semblen exigibles, per molt que valori la vàlua del líder del grup?

Potser l’únic –o un dels pocs– inconvenients de les llistes obertes és el recompte feixuc per als qui han de fer-lo i, de rebot, per als mitjans de comunicació, especialment per als diaris, que han d’esperar més hores per poder “tancar” incloent-hi els resultats definitius dels comicis. Aquest, però, no hauria de ser en cap cas un argument prou fort com per mantenir el sistema actual.

La normativa atorga a tots i cascun dels electes en una llista tancada la potestat de conservar el càrrec obtingut sota la disciplina d’una formació, tot i que l’abandoni. I les reclamacions dels líders que s’hi mantenen no serveixen de res. Ja se sap que a la vida –no només a la política– l’ètica no és el mòbil principal per prendre les decisions, molt especialment quan la tria comporta pèrdues o perjudicis personals.

Al País Basc, el PNB va idear un sistema per intentar que cap dels seus membres, com s’acostuma a dir, “s’enganxés a la cadira”. Feia signar a cada candidat una carta de renúncia, sense data, abans de presentar les llistes definitives. Però tampoc no va servir perquè, a l’hora de la veritat, l’afectat podia desdir-se’n i mantenir el “silló”. Bé que ho va poder comprovar quan es va produir el trencament que va donar origen a l’Eusko Alkartasuna.

En aquest sentit, ara s’ha presentat aquí el dilema als consellers que van ser escollits pel Partit Liberal –que, per cert, conserva les sigles però no exactament l’ideari dels membres fundacionals, ara agrupats en la terceravia. Argumenten (els liberals dissidents) que no volen trencar l’estabilitat del Govern al qual continuen fent costat.

Una explicació que té un pes relatiu, amb el poc temps que falta per arribar al final de la legislatura i perquè la ciutadania determini el color del futur executiu. Però la norma és la norma... i es compleix amb més gust per qui en surt afavorit.