Taules petitòries

Perquè ara mateix no tinc ni canvi ni liquiditat, que si no donaria ara mateix al senyor Piqué els dos milions que ha reclamat a Turisme i que els nostres responsables polítics –amb l’obligada gasiveria constitucional que han de tenir els que controlen la clau de la caixa– li han dit que enguany no i que ja ho veurem el vinent. L’excusa que el pressupost d’aquest exercici el tenen tancat és, certament, una bona excusa, difícil de rebatre, perquè contra el BOPA no hi ha res a fer. Comparat amb el que s’emporta la nostra tennista nacional, dos milionets de no re encara em semblen poqueta cosa, comptant que l’import s’hauria de dividir entre els onze jugadors titulars (més els que escalfen la banqueta, tècnics, físios i massatgistes i aquell senyor que porta una esponja, una saca amb pilotes i recull les samarretes). I si es pogués donar una propina a Javier Tebas o a qui calgui de la LFP per saltar-nos els avorridíssims llimbs de la segona divisió i passar directament a primera, fins i tot podríem fer un Verkami, o posar allò que en deien taules petitòries a places, avingudes i carrers de les set parròquies, fins arribar a la quantitat somniada, moment en el qual faríem sonar totes les campanes de la terra. L’ascens meteòric del club des de l’Hades de les categories inferiors fins a les portes de l’alta competició ha estat un estímul per al nostre jovent, que ha vist com, amb quatre duros, força de voluntat, una bona plantilla i un xic de sort, es poden fer miracles. Tot sigui pel bon nom del país.