Creat:

Actualitzat:

Els presoners han entrat per fi a les dependències comunes després dels tràmits d’ingrés. Cap tracte de favor. No s’ho esperaven. S’han fet grans, havien tingut –i encara tenen– molt de poder i diners, però de vegades les coses no són tan senzilles, i una increïble cadena de revessos de la fortuna els ha portat a la Comella. El de la barba blanca i ulleres és el que mana. Li han caigut tretze anys. Compta que, entre recursos i pressions diplomàtiques, en uns mesos serà al carrer, que tot plegat ha estat un malson processal i que, quan surti, passarà comptes amb qui els hagi de passar. És l’hora de dinar. Entren al menjador. Hi ha tensió a l’ambient. Amb un cop de cap, don Mariano assenyala una taula buida. Tots s’hi asseuen, per ordre d’escalafó: Cristóbal, Jorge, Paco, Nacho, Eugenio i Bonifacio. Hi ha un seient buit. Un dels reclusos, que ha entrat just al darrere, pregunta amb la mirada si s’hi pot asseure. Don Mariano arronsa les espatlles. Com ha vist a les pel·lícules, convé tenir allà dins algú amb experiència i que pugui donar-te un cop de mà. Aquell individu, alt i fort, amb aquell mostrari de tatuatges, potser no serà una mala opció. Durant una estona mengen sense dir res, només creuant-se mirades, llegint llenguatges corporals. Al final, les preguntes. “A ver. ¿Tú qué has hecho?”. No s’ho pensa i confessa: “El gili con un Ferrari, y colgarlo en Instagram.” Amb un gest gairebé imperceptible, don Mariano fa que tots s’aixequin, agafin les safates i s’instal·lin en una altra taula. No serà fàcil, i pensa: “Qué país, joer.”

tracking