La darrera collita

Als Cinemes Carlemany i al Cine Guiu de la Seu encara fan Alcarràs. Tot un èxit, per a l’art del cinema; per a Carla Simón i el seu equip amb l’Os d’Or del Festival de Berlón; per als intèrprets no professionals que fan de si mateixos, i per als afeccionats al cinema –i no a les plataformes– que hem tornat al sentit del neorealisme italià i a la seva voluntat de veritat i, també, per la seva autenticitat, com si fos una obra de la nouvelle vague. La pel·lícula m’ha fet jove. He tornat als cineclubs dels anys 70 i als seus debats crítics, com al mític de Salamanca del temps de Martín Patino. El llast del temps i de la memòria. Alcarràs, un viatge a aquelles fronteres, a aquells límits diluïts entre realitat i ficció. Realitat, sens dubte, per a la meva generació, filla i neta en gran part d’una agricultura resistent, potser sense préssecs, però pagesos arrelats a la terra, que de mica en mica es va anar allunyant i perdent. Realitat avui perduda, que ens ha fet ser el que som, al Pallars, a l’Alt Urgell i també a Andorra. Venim d’aquell món, d’aquella terra, d’aquell Quimet, d’aquella Dolors, d’aquell padrí Rogelio... En el meu cas, vinc també d’una figuera, viva encara avui, i que visito de temps en temps a l’hort d’una casa buida, que és tota la meva infantesa...

L’Alcarràs de Carla Simón fa honor a allò que vam ser, a tot allò que van ser pares, padrins i besavis molt abans que nosaltres. Deu ser veritat que necessitem arrels i saber d’on venim. Deu ser veritat que, seguint Plató, som essencialment memòria, les persones i els pobles.

Alcarràs és una polifonia, un relat coral. Hi ha moltes veus, no només de la gran família Solé, en un intens retrat col·lectiu i de xocs generacionals, en el moment de la seva última collita de préssecs; hi ha la veu de la paraula donada, on donar-se la mà era tan fort com qualsevol contracte; hi ha la veu de la dicotomia camp-ciutat, del dilema tradició-progrés, de la relació passat-present-futur i la veu de la llengua catalana occidental, la nostra, clara, espontània i contundent.

Pot ser que la pel·lícula es mantingui i perduri per a dir-nos que cultivar la terra fou sempre un acte de resistència, un cant al dur treball del camp.