Schrödinger

Són de debò dignes de lloança els esforços que fa l’executiu per refredar d’una vegada la trumfa calenta de l’avortament, un debat social que tensa les costures del sistema fins a límits gairebé insuportables i que pot posar l’statu quo constitucional contra les cordes. Una possibilitat, la més còmoda i per la qual firmarien un munt de conciutadans, seria la de continuar com fins ara, fent l’andorrà al quadrat. La viu-viu. Que qui dia passa any empeny, i, total, des de fa dècades que es mira cap a una altra banda i punts suspensius. Aquesta és una pràctica habitual, potser no la més fàcil, però que ha estat forjada a còpia de segles i segles de pràctiques polítiques sigil·loses que tenien com a objectiu no aixafar cap ull de poll ni cridar l’atenció als veïns suspicaços.

La via jurídica que s’està explorant és una mica com el gat de Schrödinger, aquell fèlid quàntic que està viu i mort a la vegada, en versió jesuítica. L’avortament continuaria essent un delicte, però no es castigaria. Com a argumentari sembla una mica agafat amb pinces, però els professionals del dret són especialistes en vertiginosos jocs malabars, en l’art de marejar la perdiu i a fer puntes de coixí amb conceptes, paraules, definicions i l’ús de la legislació comparada. No sé si funcionarà l’artefacte. Però si mai el país se’n surt amb cert consens, sense marrameus ni trencadisses, s’haurà tancat un capítol més de l’apassionant història d’aquestes valls entre muntanyes, que tan altes són. I si no, no serà pas perquè no s’hagi provat.